Vides minadewss

ACTIVITAT: VIDES MINADES

En el vídeo de 30 minuts que parla de l'exposició de Gervasio Sánchez que mostre les conseqüències de les mines antipersona mitjançant la retrobada amb els nens que van ser afectades i fa deu anys va fotografiar. El fotògraf conviu deu dies amb els protagonistes de les fotografies per tal d'aconseguir-ne de bones.
El primer testimoni, Adis Smajic és de Sarajevo i vaperdre un braç per culpa d'una mina. Just acabar la guerra ell amb els seus amics van creuar la línia del front per anar a l'antiga escola a jugar a futbol, va trobar un mina i la va agafar per apartar-la per que ningú prengues mal. Però li va explotar aprop de la cara. Va estar sis mesos en un hospital d'Itàlia sense veure-hi ni moure's del llit. Bòsnia està entre els set països amb més mines.Tot i que el tractat d'Ottawa parla de desactivar les mines, està lluny d'aconseguir-ho. Així que s'ha quedat amb una simple declaració d'intencions.
Tot seguit, parla de Cambodja. Aquest és el país amb més amputats, s'han desactivat més mines, els accidents s'han reduït a la meitat, però va haver cinc-cents nous afectats. Estats Units és el país que ha aportat més fonts a treure les mines. Peròaquest, Rússia i Xina, que són els tenen l'estoc de mines més grans, no van firmar el tractat d'Ottawa. Un altre testimoni, Soukheum Man anava amb un seu amic, aquest últim va agafar una mina, li va caure i va morir. Abans de perdre la vida va cantar tres cançons, aquestes eren inventades i deien coses de la seva vida. A en Soukheum li van amputar una cama. Actualment treballa per una organitzacióreligiosa i documenta nous casso d'accidents amb mines. Com que el govern no es pot fer càrrec de tots els afectats, molt són indigents. Amb el tractar d'Ottawa molts països van vendre, exportar... les mines i no les van desactivar, que és el que s'hauria d'haver fer. Pel que fa al tractat no es parla gaire de l'ajuda als afectats, els recursos econòmics que s'hi destinen són pocs. Aquest nomésrepresenten el 10% del capital que fa falta.
A Moçambic, Renato Pablo, ex-soldat, comenta que les mines són maques, que atreuen a les persones, però sobretot als nens que pensen que és un joguina. Aquestes les col·locaven a les vies d'accés com a les d'accés a les fonts d'aigua. També comenta que desprès de fer-ho es preguntava perquè ho havia fet, però només pot assumir les conseqüències delsseus actes. Ara treballa amb una associació per ajudar als discapacitats. El seguen testimoni és Sofia Alface que tenia 11 anys quan va trepitjar una mina i li va arrencar les dues cames i va matar a la seva germana que anava més enrere. Desprès va tenir dos fills però no viu amb els pares del fills, viu amb la seva mare i al seva altre germana. Gervasio Sánchez ens diu que: “un mutilado es unmutilado siempreç”. A més hi hem d'afegir la falta recursos econòmics d'aquest afectats que no poden canviar-se la pròtesis o operar-se, en aquest cas s'ha d'operar perquè ha crescut i també ha crescut el munyo. En aquest països donen ajuda quan passa, però amb el temps ja no i s'obliden que portaran pròtesis tota la vida. El tractat d'Ottawa primer va tenir gran repercussió política, però en la quartaconferència allò ja es va quedar en res. Tot seguit a Sofia li comenten el problema que l'afecta, el departament de mines d'ADEMO ha hagut de tancar, per tan no tenen diners i ja no la poden ajudar.
Aquest recurs audiovisual m'ha fet adonar de la quantitat de mines que encara hi han actives en tots aquells països que hi havia hagut guerres. També m'ha fet reflexionar sobre com han de viure eldia a dia aquestes persones i a més m'ha fet pensar sobre com el problema s'agreuja si es viu en un país on el recursos econòmic destinats a les víctimes són molt poc, normalment l'ajuda només es dóna al inici. Però les persones afectades per mines estan marcats per tota la vida, han de viure amb les seves dificultats i a més necessiten poder anar canviant de pròtesis al llarg del temps i...