Vint postes de sol perdudes
Páginas: 2 (297 palabras)
Publicado: 21 de noviembre de 2011
Vint postes de sol perdudes
Heus aquí una vegada
Que algú tardà a somriure;
S’enfilava al mur cobert
De l’heura més espessa,
Davant del barracó
On ell vivia.
Noes podia animar
Perquè es distreia.
Contemplava l’èter blau
(Que, en el fons, és bella vista,)
Sospirava dolorós.
Mai havia estat algú
Que el que sentiaexpressés
Pel gran mal que causaria.
S’ho guardava tot per dintre.
Estava reprimit.
Era de molt demanar
Sota la màscara, ocultar,
Que en el fons més just
Li seria aell plorar.
Perquè al seu gran cel blau,
No hi havia espai
De companyia.
Ell hi reflectia
Allò que algun moment
Va ésser
la vida.
Sa existència,tristament
Era un gris de l’horitzó
El que algun moment
plouria
Dels seus ulls i del seu cor.
Heus aquí el trist ésser,
Víctima del dol
Que sentia dintre seuArraigat, el desconsol.
Anava envellint,
Com el cel quan s’enrogia.
Li recordava certs temps
I l’inundà de melancolia.
Un pi que del que mil rajos
De sol hi vaneixir
Resultaven ser milions
De promeses per complir.
L’alta diada
Que en blau romangué
Que mal feia veure
Que era un cel serè
Eren les normes
Que havia derespectar.
Era el seu ego
Social, traïdor i fals
Que a ell li obligava
A somriure sens perquè.
Aquella llunyania
Inferior, de color groc,
Era, ni molt ni poc
El queen el fons sentia.
El seu profund desig
De matar-se aquell dia.
Heus aquí, persones
Que fins ara m’heu seguit
Com és que un fort home
Pot caure en l’oblit.
Peròhi havia quelcom
En què s’hagué de fixar:
Que després de la gran nit
I d’un callat procés
Tot tornava a començar.
Però allò no hi feia res:
Mort era i mort quedarà.
Heus aquí una vegada
Que algú tardà a somriure;
S’enfilava al mur cobert
De l’heura més espessa,
Davant del barracó
On ell vivia.
Noes podia animar
Perquè es distreia.
Contemplava l’èter blau
(Que, en el fons, és bella vista,)
Sospirava dolorós.
Mai havia estat algú
Que el que sentiaexpressés
Pel gran mal que causaria.
S’ho guardava tot per dintre.
Estava reprimit.
Era de molt demanar
Sota la màscara, ocultar,
Que en el fons més just
Li seria aell plorar.
Perquè al seu gran cel blau,
No hi havia espai
De companyia.
Ell hi reflectia
Allò que algun moment
Va ésser
la vida.
Sa existència,tristament
Era un gris de l’horitzó
El que algun moment
plouria
Dels seus ulls i del seu cor.
Heus aquí el trist ésser,
Víctima del dol
Que sentia dintre seuArraigat, el desconsol.
Anava envellint,
Com el cel quan s’enrogia.
Li recordava certs temps
I l’inundà de melancolia.
Un pi que del que mil rajos
De sol hi vaneixir
Resultaven ser milions
De promeses per complir.
L’alta diada
Que en blau romangué
Que mal feia veure
Que era un cel serè
Eren les normes
Que havia derespectar.
Era el seu ego
Social, traïdor i fals
Que a ell li obligava
A somriure sens perquè.
Aquella llunyania
Inferior, de color groc,
Era, ni molt ni poc
El queen el fons sentia.
El seu profund desig
De matar-se aquell dia.
Heus aquí, persones
Que fins ara m’heu seguit
Com és que un fort home
Pot caure en l’oblit.
Peròhi havia quelcom
En què s’hagué de fixar:
Que després de la gran nit
I d’un callat procés
Tot tornava a començar.
Però allò no hi feia res:
Mort era i mort quedarà.
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.