vlmdncwdkjbcwk

CATALÀ
La variació lingüística
3.1 LLENGUA, VARIACIÓ I PARLA:
El llenguatge permet als essers humans estructurar el pensament i comunicar-se.
La llengua és codi o sistema de signes lingüístics, perfectament estructurat, que fa possible la comunicació amb els altres membres de la comunitat lingüística.
La variació es un fenomen inherent a totes les llengües, que afecta a tota la comunitatlingüística.
VARIACIÓ: Fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social que la parla i, també segons la situació comunicativa en què es produeix.
TIPUS DE VARIACIÓ LINGÜÍSTICA:
Segons els parlants:
Variació històrica: Correspon al canvi que han sofert les llengües al llarg de la història.
En el cas del català parlem dels canvis que ha sofert la llengua desde el s.VIII fins a l’actualitat.
Variació lingüística: Reflecteix els usos de la llengua dels diferents grups socials que integren una comunitat lingüística. Per referir-se a aquesta variació s’utilitza el concepte de dialecte social.
Variació geogràfica: Les diferents modalitats que una llengua adopta en les diverses zones del seu domini lingüístic. També se’n diu variació dialectal.


ELSREGISTRES LINGÜÍSTICS
Variació estilística: els registres de la llengua.
La diversitat lingüística és deguda a dos factors: la procedència del parlants i la situació en què es produeix la comunicació, registre lingüístic.
Cada situació requereix un determinat ús lingüístic.
Els registres lingüístics tenen a veure amb la modalitat que presenta una llengua en una situació concreta.
L’anàlisique de qualsevol text ens ha de permetre determinar la variació dialectal o estàndard a partir de la qual ha estat elaborat i el registre que s’ha utilitzat d’acord amb la situació comunicativa del parlant.
Factors que determinen els registres
Hi ha quatre factors fonamentals que determinen quin registre cal utilitzar en un context comunicatiu:
El tema
El canal de comunicació
Laintencionalitat
El grau de formalitat.

Tema:
El tema a què fa referencia el missatge condiciona el lèxic que es triarà, però també les estructures sintàctiques que caldrà utilitzar.
Podem diferenciar aquells textos que estan associats a temes general i els vinculats a temes més generals o específics.
Per parlar sobre temes generals solem utilitzar paraules corrents.
La varietat estandardFormacio:
En la formació de la varietat estandard han intervingut diferents processos històrics i culturals, qu s’han vist afavorits per l’existencia d’un poder politolític. Actualment la configuració de l’estandard ha tingut lloc per mitjà d’un procediment de tria i selecio de recursos que ofereux el sistema lingüístic.
S’ha modelat sobre una base d’un dialecte que, ha gaudit d’una projecció od’una producció afortunades i perquè te mes parlants. Resulta evident que en la configuració de l’ estandard te un paper determinat en l’existencia d’un poder polític que l’impulsi i el promocioni.
A banda del model bast en la supremacia d’un dialecte, hi ha també la possibilitat de construir un estandard en que intervinguin, tots els dialectes possibles d’una llengua.
Historicament, la produccióliteraria també ha tingut un paper destacat en la consolidació del model estandard d’una llengua. Però avui en dia, son eks nitjans de comunicació els que condicionen l’estanddard.
Processos d’estandarització:
En els processos d’estandarització podem distingir dos aspectes: el lingüístic, i el social:
Linguistic: El procés d’estandarització exigeix que, la llengua s’hagi donat d’una normativaque fixi els diferents components que la integren: ortografia, morfologia, sintaxi i lèxic. Es tracta de dos processos diferents que no s’haurien de confondre. La normativa regulala l’us del conjunt de la llengua, l’estandard fa una selecio amb criteris funcionals de totes les que ofereix el sistema lingüístic. Podem considerar que l’estandard constitueix un subconjunt de l’espai mes ampli...