Vocabulari Descartes

Vocabulari Descartes -

Anàlisi. Segon dels preceptes o regles del mètode, que consisteix a reduir la complexitat a les seves components més simples o elementals, tal corn sovint es fa en les matemàtiques: elements que – al final - podran ser coneguts indubtablement per intuïció. Aquesta mena d'«àtoms» del coneixement, anomenats naturaleses simples, són fàcilment cognoscibles i d'ells derivenels coneixements més complexos.
Anima. Part espiritual de l'ésser humà l'essència és el pensament. Substància espiritual totalment diferent i independent del cos, "fins més fàcil de conèixer que é, i que tot i que ell no fos,__ no deixaria de cap manera de ser tot el que és".
Atributs. Propietat o característica que expressa la naturalesa d'una substància. Són la seva essència. Són elpensament per la cosa pensant; l'extensió per la cosa extensa, i la perfecció per a la Substància infinita. Les concrecions de les substàncies són els modes.
Ciència. Aplicació metòdica de la raó. Saber únic (unitat de mètode) i definitiu, eminentment pràctic.
Cogito (Ergo sum). "Penso, per tant existeixo". Intuïció simultània de l'acte de pensar i el fet d'existir. Pensant (dubtant) em intueixorealment existent. Primer principi real de la filosofia cartesiana i punt de partida indubtable per deduir altres existències. Prototipus de tota veritat i tota certesa.
Cos. Part material de l'ésser humà, l'essència és l'extensió. Es Comporta corn una màquina regida per les lleis de la mecànica. La irreductibilitat entre els atributs del cos i l’ànima impossibiliten, en Descartes, una explicacióadequada de la seva mútua interacció
Criteri de certesa. Regla per distingir la veritat de la falsedat. Consistirà en la claredat i distinció de les idees: "Em sembla poder establir (...), corn a regla general, que són veritables totes les coses que concebem molt clara i distintament".
Deducció. Operació de la ment per la qual inferim unes coses d'altres: passem d'una cosa conegut a quelcomdesconegut. Suposa un cert moviment o successió. La deducció és el coneixement que arrenca d'un altre coneixement i que fonamenta en aquest últim la seva veritat. La intuïció és necessària també en la deducció, ja que la veritat de la conclusió dependrà de les premisses, les quals es coneixen al capdavall per intuïció.
Déu. Substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, per la qualtot existeix. Segons Descartes, és "causa sui", suficient per ell mateix en el seu ésser. Així mateix, la veracitat de Déu garanteix el valor de les idees clares i distintes i fonamenta en darrer terme el criteri de certesa.
Dualisme antropològic. L'ésser humà és principalment una ànima o ment que es troba associada o agregada a un cos del qual és plenament autònom
Dubte metòdic. Un cop ja enpossessió d'un mètode efectiu, Descartes vol assegurar-se que és aplicable a altres àmbits diferents de les matemàtiques; per això es disposa a buscar coneixements tan indubtables com aquells que s'obtenen en l'àlgebra o en la geometria. I, corn a pas previ, considera que és necessari dubtar del que sigui qüestionable i, en conseqüència, «rebutjar corn a absolutament fals tot allò en què poguésimaginar el més petit dubte, per tal de veure si després d'això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament indubtable». És provisional, universal, radical, voluntari.
Enumeració. última regla del mètode: recomptes i revisions generals de manera que tinguem la certesa de no haver-nos equivocat. Comprovar que l'anàlisi ha estat completa i la síntesi s'ha realitzat correctament.Així s'assegura l'enllaç entre intuïció i deducció.
Evidència. La primera regla presenta l'evidència corn a criteri de veritat. Una proposició evident és una proposició vertadera. I una proposició evident és una proposició clara i distinta.
Glàndula pineal. Descartes separa completament l'ànima del cos. Però, al mateix temps, és conscient que hi ha una interacció entre ambdós, que l'ànima no...