Vocabulario Historia Del Arte

Vocabulari Història de l’art
Àbac: llosa rectangular de pedra, marbre o terracuita. Una de les parts del capitell col·locada damunt l’equí.

Acant: tipus d’ornamentació esculpida als capitells corinti o compost que imita la fulla d’acant.

Acròpoli: lloc més alt i fortificat d’una polis a l’antiga Grècia.

Acroteri: ornament col·locat als vèrtex del frontó.

All over painting: composiciópictòrica característica de l’expressionisme abstracte que consisteix a ocupar tota la superfície de la tela o suport pictòric.

Alt relleu: escultura realitzada sobre una superfície de manera que en sobresurti més de la meitat del volum.

Amazonomàquia: en la mitologia grega, lluita de les amazones contra els grecs o bé contra altres pobles o herois.

Amfipròstil: temple que té un pòrticamb columnes a cadascuna de les façanes més estretes.

Amfiteatre: construcció romana de planta el·líptica destinada a espectacles públics de lluites.

Aparell: manera de disposar els materials constructius (carreus i maons) en un mur. Pot ser regular o irregular, segons la manera com es col·loquin. Quan tots els carreus són iguals, l’aparell és isòdom.

Aparell regular o irregular: manera dedisposar els materials constructius en un mur, segons que es faci de manera regular o irregular.

Arc: element arquitectònic sostenidor, generalment corb. Que cobreix una obertura entre dos punts fixos.

Arc de mig punt: arc format per una semicircumferència. És típic de l’art romà i Romànic.
Arquitectura: art de projectar i construir edificis amb una finalitat funcional i estètica. Pot sercivil, religiosa, militar, etc.

Arquitrau: part inferior d l’entaulament que descansa sobre l’àbac.

Arquitravada: arquitectura coberta per un element horitzontal, anomenat arquitrau o llinda.

Automatisme: procés mitjançant el qual l’expressió lliure, ràpida i fluida, en absència de qualsevol control exercit per la raó, es converteix en el mètode principal d’execució de les obres.

Baixrelleu: escultura realitzada sobre una superfície de manera que en sobresurti menys de la meitat del seu volum.

Base: part inferior d’una columna damunt la qual s’assenta el fust.

Bust: representació de la part superior del cos humà ( cap, espatlles, naixement dels braços i part del tors.

Cànon: conjunt de regles que regulen les proporcions de l’escultura o de l’arquitectura, d’acord ambun model ideal establert. El cànon permet establir l’harmonia entre cadascuna de les parts d’una obra i la seva totalitat a partir d’una extensió determinada.

Capitell: part superior d’una columna, pilar o pilastra sobre la qual s’assenta l’arquitrau. La forma i l’ornamentació dels capitells determinen els diferents ordres de l’arquitectura clàssica grega, atès que poden ser dòrics, jònic ocorintis. Es compon d’un collarí, un equí i un àbac.

Cariàtide: figura femenina oriünda de Cària, que sosté l’arquitrau a manera de columna. El seu cap té un element que fa la funció de capitell. Si duu una cistella al cap, s’anomena canèfora.

Carreu: pedra tallada, de caires vius, en forma de prisma rectangular de sis cares, utilitzada en la construcció de pilars, de murs, etc.

Cassetonat:sostre fet amb fustes treballades i entrelligades, sovint pintades. És propi de l’art musulmà i mudèjar.

Càvea: graderia en forma d’hemicicle, pròpia dels teatres i els circs romans, destinada als espectadors. Es dividia en tres zones: a) la ima cavea , destinada a l’orquestra i als nobles; b) la media cavea, destinada a la classe mitjana, i c) la summa cavea, destinada a les classes mésmodestes.

Cel·la: naos

Centauromàquia: en la mitologia grega, lluita entre els centaures ( éssers amb cos de cavall i tors humà) i els làpides ( homes de la ciutat de Tessàlia).

Cera perduda: procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un motlle de cera. El motlle de cera es cobreix d’un material tou que se solidifica. Una vegada posat al forn, la cera es fon i surt per uns...