voy a por ello

Fa quatre anys, la Bàrbara Molina, aleshores una noia de quinze anys, es va escapar de casa. Sense motiu, sense cap raó aparent. El dimarts vint-i-dos de març de 2005 va deixar una nota manuscrita.Una nota d’adolescent escrita a corre-cuita. Força taxativa, definitiva i tràgica. Me’n vaig, no em busqueu. Bàrbara. La seva mare, la Núria Solís, ens va trucar l’endemà, després d’haver-la buscatinútilment a casa les amigues i els coneguts. El pare, en Josep Molina, era contrari a acudir a la policia, però va cedir a la insistència de la dona. Una fugida voluntària no és cap desaparició, però estractava d’una menor i no volíem córrer riscos. Ens hi vam posar de seguida i vam engegar els dispositius habituals de recerca, tot i que érem a les portes de Setmana Santa. La mare va trobar la notadimarts al matí i jo me n’anava de vacances dijous a la tarda. Ho tenia tot reservat i no podia cancel•lar-ho, afegeix més amicalment, com una concessió a una suposada amistat que no existeix. Això nove a tomb, però potser eren les primeres vacances que feia amb la família des de feia molts anys. Ja ho saps, mai no descansem i sempre ens enduem la feina allà on siguem. Dit això, continua amb elrelat i reprèn el to neutre i professional. Al començament no ens va semblar un cas difícil, les primeres prospeccions ja van donar-nos fils per estirar. Els resultats acadèmics desastrosos eren nomésla punta de l’iceberg, a sota s’hi amagava una adolescència conflictiva sotragada per un desencís amorós recent. Probablement torni penedida al cap d’uns dies, demani ajuda a alguna amiga, es posi encontacte amb el novii o sigui localitzada pels agents, vaig pensar amb optimisme. Les amigues, però, no en sabien res. No tenien ni idea d’on podia haver anat la Bàrbara. Això sí, totes van apuntarcap al mateix noi. La coincidència era unànime. El Martí Borràs, de vint-i-dos anys, un monitor de l’Esplai Sant Gabriel, el centre excursionista al qual pertanyia la Bàrbara des de feia tan sols un...