Wedas

SÍNTESI DE LA FILOSOFIA DE KANT

La filosofia critica de Kant s’inicia en la paradoxa que es produeix al si de la metafísica que, d’una banda, aspira ocupar-se de les qüestions més transcendents del gènere humà i, per una altra, pretén fer-ho amb total independència de l’experiència. Aquesta situació havia conduït a la filosofia en general i a la metafísica en particular a un carrerósense sortida. Els defensors d’aquesta metafísica especulativa, principalment els racionalistes, ja que no podien provar res, només podien exercir els seus ensenyaments de manera dogmàtica; per contra, els que atacaven aquesta presumpció dogmàtica, els empiristes, eren escèptics, no sols referent als propòsits de la metafísica, sinó a tota la filosofia. En aquesta situació d’enfrontament, de caoscognitiu, és on cal situar el començament de l’obra de Kant.

Kant es pregunta: Perquè la metafísica no pot instaurar-se com una ciència més? Quines circumstàncies i elements concorren pera que no puga avançar com les altres ciències? És que no és una ciència? En conseqüència, el primer que cal fer és esbrinar què és metafísica; el segon serà establir quines són les condicions que ha detenir tot coneixement.

Pel que fa a la primera qüestió, no estaran originats els problemes de la metafísica en el mètode emprat? Fins llavors es creia exclusivament que l’única font dels coneixements eren els objectes i que el subjecte era un pur element passiu en la percepció Per què no suposar el contrari? És a dir, partir de la hipòtesi que el subjecte siga actiu en la percepció i queels objectes tal com se’ns apareixen (la seua captació i comprensió) siguen una elaboració de les condicions humanes del percebre. Una revolució així, semblant a la que va realitzar Copèrnic en l’explicació dels moviments celests, ens faria caure en el compte que aquest sempre és un compost (una síntesi) d’elements materials i condicions a priori que són les que aporta el subjecte. Ara bé, enaquesta dualitat o doble font del coneixement a Kant només li interessa (perquè precisament és el que es dubta i es discuteix) establir la part del coneixement que és totalment aliena a l’experiència; és a dir, saber quins són i com funcionen a cada moment les condicions a priori del coneixement. Això és precisament el coneixement transcendental.

La metafísica és un saber que pretén ocupar-sede les qüestions més importants dels éssers humans i a les quals difícilment es renuncia aquestes qüestions són la llibertat, la immortalitat i Déu. Sobre aquests temes, la metafísica pretén dues coses: tenir un coneixement a priori d’ells; és a dir un coneixement independent de l’experiència ja que són veritats innates que tot ser humà descobrí (almenys , així ho entenien els racionalistes), ial quedar provats i ser vertaders són, per tant , en la seua dimensió moral, guia dels éssers humans.

L’estratègia kantiana,resulta bé senzilla: pel que fa al primer problema, Kant va a ser definitiu: no hi ha coneixement que no es recolze en l’experiència (el que no vol dir que tot coneixement provinga només d'ella). Per tant, tota pretensió de la metafísica, si és que pretén demostrarque són vertaders la idea de món (com condició absoluta de tots els fenòmens naturals), l’existència de l’ànima (versió de la llibertat i de la immortalitat del subjecte) i l’idea l absolut (versió de Déu en tant que condició de totes les condicions), són pures especulacions perquè aquestos objectes estan més enllà de l’experiència. Ara bé, per què la raó humana es veu assetjada amb semblantsespeculacions?

Per a Kant la raó humana té un ànsia tremenda per arribar a últimes explicacions de totes les qüestions. És a dir, que en els éssers humans hi ha una tendència natural a generalitzar i a cercar les determinacions absolutes, el que els fa precipitar-se en il·lusions metafísiques, creient que es pot ascendir més i més en la recerca racional de condicions cada vegada més...