wEFWE

El cafè de la Granota
Recull narratiu integrat per 14 contes, escrits entre 1980-85 i publicats l’any 85 per La Magrana, de caràcter més clarament unitari que l’anterior, Històries de la mà Esquerra (publicat el 1981), però, menys que l’últim, Calaveres atònites (1999).
L’autor aconsegueix aquesta homogeneïtat a través d’un seguit d’elements que es van repetint en la majoria dels contesd’aquest recull. Cal remarcar, però, que aquests 14 contes no foren pensats per l’autor com a integrants d’una sola obra.
El primer d’aquests elements és l’escenari on transcorren les diferents històries, la vila de Mequinensa (cafès, carrers, places, mines, llaüts amarrats als molls de l’Ebre…), amb algunes referències al seu entorn més proper (Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa…).
Ladestrucció de la seva vila nadiua i els anys que la van precedir, plens de rumor i tensions, van causar-li un gran impacte. Al llarg de la seva producció literària, però, anà evolucionant: en el seu primer escrit de 1971 sobre el tema, “Crònica del darrer rom” (dins “Serra d’Or”, març 1971, pàg.17-19)té poc a veure amb el que ha utilitzat en textos posteriors. L’autor ha arribat a afirmar que laconstant presència de la ironia en la seva obra és deguda al fet d’haver pogut reviure la destrucció de Mequinensa allunyat en l’espai i el temps de la vila, cosa que li havia permès adoptar una perspectiva més distanciada dels fets.
L’escenari, paral·lelament, condiciona la tipologia dels personatges masculins i femenins que hi apareixen retratats, que tant poden ser específicament riberencs(llaüters i minaires) com aquells altres que caracteritzen la vida quotidiana de qualsevol poble de l’època (pagesos, botiguers, el metge, el sergent de la guàrdia civil, el mossèn, l’apotecari …)
Una peculiaritat que identifica la narrativa breu d’aquest autor és que poden aparèixer les mateixes figures en contes diferents. Aquest és el cas, per exemple, de "SebastiàPeris" (que apareix a "Jocs decaps", "Revenja per a un difunt", "Absoltes i sepeli de NicolauVilaplana") o "Honorat", l'apotecari, que és esmentat pràcticament a tots els contes del darrerllibre i a altres anteriors com "Senyora mort", "Preludi de traspàs" i "Un enigma i settricornis", a més de ser un personatge important de la novel·la Camí de sirga. Amb això,l'autor aconsegueix refermar en el lector la sensació d'un mónestablert, no inventat, dins delqual cada narració no és més que un apunt, la visió parcial, anecdòtica, d'un món molt méscomplex.
Per últim, entre les figures que poblen els contes, potser la més aconseguida és la del personatge "tendre" o innocent. És el cas de Miquel Garrigues, que escriu a la "Senyora Mort" amb la innocent pretensió d'obtenir la feina de barquer un cop li arribi l’hora.

Unasegona constant és la cronologia: són històries que s’emmarquen en la dècada dels cinquanta i la primeria de la del seixanta del segle XX. Alguns exemples:
“Futbol de ribera” (1958)
“Amarga reflexió sobre un manat de cebes”: el cronista ens diu que la història començà a quarts de dues de la nit del quinze de novembre de 1958.
“Un enigma i set tricornis”, a principis dels seixanta.
Hi éspresent l’ambient de repressió i opressió política pròpies de l’època, a més de clares referències a la dictadura franquista, que comporten, inevitablement, una bona dosi de crítica social. Sovint, l’objecte d’aquesta crítica és la religió, per exemple, en les debilitats mundanals dels capellans , fóra el cas dels contes "Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana", "Un enigma i set tricornis".
I és quequan fa broma sobre el comportament d’un capellà sol fer-ho al·ludint a la seva conxorxa amb el Règim, a la seva golafreria o a la seva sexualitat. Això no obstant, Moncada ha manifestat que se’n serveix per tal de reflectir una situació de l’època franquista, però...:
“ ... no ataco la religió, cap tipus de religió, d’això, me’n guardo com de caure al riu. El que presento és el capellà...