wertyui

Bon, joiós i productiu dia per a tots els amadors dels blogs.
Per mor dels bacteris dolents amb els quals lluit no he pogut participar en aquesta taula rodona que em feia moltes de ganes i molta d’il·lusió. El bloguer i moderador, Toni Ibañez, n’és testimoni. Emperò el primer de tot, i cal recordar-ho perquè en les nostres vides estressades i enverinades pels treballs i les obligacions hooblidam sovint, sí, el primer de tot és la salut. I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.
Amb tot de químiques curatives m’he segut davant el mac per dedicar-vos unes paraules i una promesa. Promet un text llarg per publicar al llibre d’Edicions Cossetània on diré la meva sobre el blog com a lloc privilegiat per fer una escriptura experimentadora, una escriptura plena depotencialitats, troballes, exploracions, pèrdues, interaccions, mescles, territoris nous de trinca, debats, carícies, etc.
Les paraules d’avui seran concentrades i estrictes. Vicent Partal i Assumpció Maresme com a bons pervertidors m’estimularen el maig de 2004 perquè practicàs el blog: un vici impune. El resultat fou un experiment: Homersea, un blog de ficció (no són tots de ficció els blogs literaris?) enquè una dona mallorquina, Catalina F., contava al llarg de tot un dia les seves aventures ordinàries. Fou el començament de l’addició bloguera. Homersea era, alhora, un descobriment de la llibertat d’escriptura que un blog té, i una festa per aquest bloguer avant la lettre que fou James Joyce en el seu Ulisses, la celebració del 16 de juny de 2004, centenari del Bloomsday i també, tan bé, era unaforma de perdre la por a la paraula escrita en estat provisional: a l’aire.
Sí, ara que ja duc quasi tres anys bloguejant, plaguetejant a bord i de bord, puc veure clar que els borratxos verbals, la teringa de mots que arrengler en el blog es fan en un territori molt inconegut, molt misteriós i molt poètic, entre l’oralitat i el text. Abans, i ara quan escric a mà, la meva manera de produir eraben clàssica: escrivia, deixava reposar les paraules, hi tornava i corregia, ho deixava fer temps en el teler dels fulls, hi tornava de bell nou, feia més correccions, etc. I així temps i temps fins que un dia, quan ho volia publicar, no em quedava més remei que passar el manuscrit a l’ordinador. I quan ho veia amb aquella lletra quasi impresa començava la darrera correccció. I quan sortia enpaper ho donava per acabat. Paul Valery, un dels meus mestres més estimats, deia que els poemes no s’acaben mai, senzillament s’abandonen. Estic totalment d’acord amb ell.
Allò de fer blog era tota una altra cosa, tota una altra forma d’acaronar els llenguatges, de tocar-los, d’esculpir-los i de fer-los fruitar. Els primers mesos ho vaig passar molt puta, molt malament. Escriure d’aquella manera emfeia por, em produïa calfreds, em feia mal de panxa, em regirava. Per què?
Perquè trobava que era una escriptura plena de riscs, unes paraules col·locades dins un camp de mines, uns mots que podrien convertir-se en pols amb la primera bufada de vent. Emperò, alhora, descobria també que allò era un reservori d’escriptures provisionals —i no em sap greu ni em fa vergonya confessar-ho— que em feienescriure: que em feien escriguera. Allò era un prodigi. Un full on podia pintar quadres de paraules amarades de fragilitats, de provisionalitats, que, per les meravelles de la tecnologia (del sabers contemporanis), podien ser llegides tot seguit per tot el món i per tot el planeta. I per afegitó els lectors eren lliures per escriure comentaris, dir la seva, criticar-me, insultar-me, estimular-me,deprimir-me, tocar-me amb els seus mots, menjar-me, perbocar-me, etc. És bell i dur. Escriptura provisional en llibertat i que produeix llibertats de lectura i de resposta. Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creadors de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que...