willy

Anem a relacionar-los en la seva demostració de l'existència de Déu. Per a ambdós Déu és l'ésser perfecte, etern i creador de tota la realitat, però Descartes necessita més a Déu que St.Tomàs. Aquest, que segueix el model metafísic d'Aristòtil, no el necessita per demostrar que el món exterior existeix; més aviat al contrari, el fet que el món existeixi i es comporti comho fa és una prova que Déu existeix, segons vam veure en les famoses vies tomistes. No obstant això, en el sistema cartesià, Déu és la pedra angular que subjecta l'edifici filosòfic.
Si aDescartes li traiem a Déu, ens quedem tancats al jo pensant, ens quedem amb una única realitat. Descartes comença així, sense voler un procés que desembocarà en l'ateisme. En efecte, quanla filosofia no necessiti a Déu per justificar els seus principis o les seves veritats ho escombrarà de cop. El Déu de Descartes és el déu dels filòsofs. El de St. Tomàs només és necessariper comprendre els misteris de la fe, perquè la Raó pot explicar per si mateixa l'existència de la matèria Hi ha a més una altra gran diferència entre aquests autors pel que fa a lademostració de Déu. St. Tomàs utilitza una argumentació que es diu "a posteriori", perquè part de l'experiència sensible, de les dades que ens proporciona els sentits i aplicant els principismetafísics conclou l'existència de Déu. Descartes demostra "a priori", o sigui part del pensament i de les qualitats que defineixen al mateix Déu per concloure que aquest ésser ha d'existir tambéen l'ordre ontològic o real.
En Descartes, l'existència de Déu, és evident a la raó, però per a Sto. Tomàs, no ho és, encara que la raó pot demostrar la seva existencia.Sto. Tomàscriticaria, les proves mostrades per Descartes, igual que ho va fer amb l'argument ontològic de Sant Anselm, a l'entendre, que es fa un pas il · legítim de l'ordre ideal a l'ordre real.