wolosososaokodsdo hj

L’estructura de l’ADN: Un descobriment
Introducció:
El 28 de febrer de 1953, Francis Crick i James Watson van anunciar el seu descobriment: “el secret de la vida”.

Havien construït un model d'àcid desoxiribonucleic (ADN) que demostrava, per la seva pròpia estructura, com era aquesta molècula. L’ADN, portador del codi genètic i, per tant, la molècula clau de l'herència, la biologia deldesenvolupament i l'evolució.

Watson i Crick els científics, no eren els més brillants del moment. No tenien experiència en aquest camp, ni de bioquímica. Però van fer un descobriment que, a mitjan del segle vint, va transformar la ciència, la medicina i gran part de la vida moderna.
Historia :
Watson a Cambridge amb 23 anys, estava obsessionat amb l’ADN. Al principi havia decidit convertir-se ennaturalista però un llibre titulat “Què és la vida?” de Erwin Schrödinger li va provocar la fascinació cap al món de la genètica concretament amb el codi genètic. L’any 1947 va estudiar els virus; les formes de vida més simples del planeta en les quals el codi genètic havia de ser especialment fàcil de trobar.
Primer va anar a Copenhaguen, per treballar amb el bioquímic Herman Kalckar, qui estavaestudiant les propietats químiques de l’ADN. Després a Itàlia on Watson va conèixer a Maurice Wilkins del King's College de Londres, qui estava utilitzant la difracció de RAJOS X per a comprendre l'estructura física de la molècula d’ADN. No va poder unir-se amb Wilkins finalment. Va aconseguir una beca al Laboratori Cavendish de Cambridge, on el director, Sir William Lawrence Bragg, havia desenvolupatla cristal·lografia de RAJOS X.
Watson va conèixer a Crick en la tardor de 1951. Ambdós van prendre la determinació d'esbrinar què eren els gens, i ambdós es van convèncer que comprendre l'estructura de l’ADN els ajudaria a fer-ho. Els dos van resultar ser molt compatibles i pacients.
Per a comprendre l’ADN, necessitaven radiografies que es trobaven en el King's College de Londres. AfortunadamentCrick tenia bones relacions amb Wilkins. No tant bones amb Rosalind Franklin. Era una de les més talentoses cristal·lògrafes i treballava en el King's.
Franklin confiava plenament en la primacia de les dades experimentals: En aquell moment no considerava la forma hel·licoïdal. Wilkins va declarar públicament que les imatges de Franklin que suggerien que l’ADN tenia forma helicoïdal. Franklin esva enfadar provocant el silenci entre els dos. Wilkins va convidar a Watson a una conferència de “Rosy”. Amb les dades que Watson havia obtingut de manera errònia en la conferencia, van començar a treballar. Ell i Crick van concloure amb una triple hèlix d’ADN. Era impossible aquesta estructura. Per el seu error, Bragg, va prohibir a la parella que treballessin activament en l’ADN. Van donar elsseus models al grup del King's i van animar a Wilkins i Franklin a usar-los. Watson va tornar a treballar en l'estructura del virus del tabac, i Crick va tornar a la hemoglobina. Però seguien capficats amb l’ADN i no volien rendir-se. (una de les raons era la competició que portaven amb el científic Pauling ).
Mentrestant, Franklin treballava en el perfeccionament de les seves radiografies. Al maigde 1952 ella i Raymond Gosling van descobrir que l’ADN podia assumir dues formes.
La van anomenar la forma B de l’ADN. Wilkins seguia convençut amb la forma helecoïdal i li va proposar a Franklin d’investigar la forma B de l’ADN. Aquesta com a l’última vegada, es va enfadar provocant que el director proporcionés a Wilkins treballar exclusivament amb la forma B de l’ADN i a Franklin treballaramb la forma A.
Durant l'estiu i tardor de 1952, Watson i Crick van seguir parlant, intentant encaixar les peces del puzle d’ADN. Es van fixar en l’estudi de proporcions australià Erwin Chargaff. Però els progressos en el problema eren lents.
Al desembre de 1952 semblava que Watson i Crick haguessin perdut la marató. Pauling va publicar un breu un article sobre l'estructura de l’ADN. Es van...