WORD

Atents a les conseqüències.

Nit d’Abril del 1998, pares casats i aborrits decideixen tenir un fill, el perquè, no el sé encara, el cas es que 9 mesos més tard, al gener, vaig aparèixer.
Era unmigdia qualsevol a l’hospital de Sant Pau, però, en una habitació, ma mare estava patint, sentia un dolor immens i seguia patint, però per molt que patís aquell migdia, no seria comparable amb el quepateix quan amb 16 anys, surto de festa, però en realitat, coneixen-me bé, és normal que pateixin, digue’m què sóc una mica... . Bueno, no ens desviem, anàvem per el migdia del 14 de gener del 1999, lameva mare es moria del dolor, com és normal, però cap a les 16 :30 o així, ja era fora de la panxa en la que hi portava un bon temps donant cops de peu desde dintre. Muns pares, eren feliços. L’alegriaels hi va durar fins la primera nit que vaig arribar a casa. Vaig estar queasi bé, tota la nit despert, com quan surto de festa, però aquella nit plorava i plorava. Les seguents nits, eren deja vusde la primera, sempre em costava molt dormirme. Per el dia, era més o menys igual suposo, només feia que molestar als meus pares cridant, demanant pit i jugant.
Als 3 anys, com els meus pares encarano havien après la lliçó, l’11 de septembre de 2001, el mateix dia que les torres bessones van caure, va venir la meva germana, va arribar amb bastant més de patiment que jo, però va arribar bé. Erabastant més ‘tocapilotes’ que jo, però a la llarga, crec que ella els donarà més alegries que jo, ella estudia i es porta bé, i el millor, jo crec que és, que ella no surt tant de festa ni en el poble,ni aquí a Barcelona. Com els meus pares es creien els millor de tot i pensaven que podien amb tot, van decidir fer de la nostra familia, una familia numerosa, i així va ser. Novembre del 2005, ve latercera de la familia, la que fins ara, és la que dona més guerra i amb diferència als pares, la menys treballadora, i mira que és difícil superar-me en mandròs, doncs ella ho ha aconseguit. La...