xuano

Segons dicen, el nombre de delictes i de delinqüents creix d'una manera globalment escandalosa: més
robatoris, més assasinats D'això deriva un cert clima dedesconcert i fins i tot de temor entre la població
pacífica i la domiciliària.
La seguretat ha esdevingut bastant il·lusòria als carrers, a les cases, etc. Convindriapuntualitzar el tema, i
desdramatizar−lo.
Voldria posar en dubte que ara tot va més malament que mai i que hauríem d'enyorar el passat. Una simple
comparació entre elcualquier tiempo pasado i avui faria evident que els veïnats de l'Edat Mitjana o del
Renaixement o del Barroc, i els pseudopuritans del XIX, es comportaven, si fa no fa,com els d'ara.
Em fa la impressió que la diferència radica, d'entrada, en dos punts poc analitzats. D'una banda, hi ha el dels
percentatges: la quantitat dedelictes comesos ara mateix. D'altra banda, hi ha la repercussió publicitària: una
violació quatrecentista es reduïa a un comentari de família o de barriada, mentre que laidèntica figura de
delicte, avui, és esbombada de seguida pels diaris i les ràdios.
Si saltàvem a un altre nivell, probablement no hauríem d'exclamar−nos tanhorripilats davant les matances de
Hitler. Però això no sol passar per delinqüència. És política.
Una altra qüestió és el com: com matava Hitler. També hi ha delictes quehauren d'haver deixat de ser
delictes.
La relaxació dels costums fa riure. Els costums sempre han estat relaxats, llevat dels anacoretes, i encara en no
tots elscasos. La fatalitat dels costums és relaxar−se. El drama dels juristes serà pensar si el delicte pot ser
substituït per una altra cosa. La qüestió és complexa. Quasi ningú