Yeahh maracuyea

1r cas: Un urdú a classe
Estudi de casos: Llengües i educació



Presentació del problema

En aquest se’ns presenta el cas de la família Shabir, una família provinent del Punjab, una regió de l’Índia, que decideix venir a viure a la ciutat de Barcelona. Per tant, se’ns presenta el cas d’una família d’immigrants i dels problemes que es poden trobar al haver d’anar a viurea un altre país on hi ha una cultura molt diferent.
La família està composta pel Hassan, el pare, que a la seva terra era professor de matemàtiques. El pare va venir a viure a Barcelona quatre anys que la resta de la seva família. Va haver de deixar el seu treball de professor per venir a ajudar un familiar en una tenda de comestibles al Raval, barri en el que també viu.
Finalment arriben aCatalunya la dona i els dos fills d’en Hassan. La seva intenció és poder fer diners i enviar-los als avis i als germans que encara viuen al Punjab. El fill petit d’en Hassan és l’Imran, que té 7 anys, i la filla gran. L’Amsa, en té 13. Els dos s’hauran d’incorporar immediatament al sistema educatiu català, anant a una escola pública del barri del Raval. Com és normal, els nens no saben parlar nicatalà ni castellà i tenen uns costums molt diferents, és per això que es troben davant d’una situació bastant difícil.

Situació al Punjab

El Punjab és una regió geogràfica situada entre la india i Pakistan (el seu nom significa “terra dels cinc rius”). Al país de la família Shabir hi ha molt terrorisme i molta corrupció (tot i que es tracta d’un país ric en recursos naturals) és per això que vanhaver de prendre la dura decisió de traslladar-se a viure una nova vida a Barcelona.
La ciutat de la que prové la família, Sialkot, és coneguda per les seves fàbriques de cuir, que és on es produeixen moltísimes pilotes per jugar a futbol o altres esports de marques molt conegudes.
El sistema educatiu del Punjab té moltes diferències amb el sistema educatiu que tenim a Catalunya. És per aixòque els nens, al principi, es podran trobar amb diverses dificultats que hauran d’aprendre a superar.
L’idioma que es parla al Punjab és el Punjabí. El segon idioma que aprenen els nois i noies a l’escola és l’anglès. Per tant, podem deduir que l’Imran i l’Amsa tenen unes nocions encara que siguin bàsiques de l’anglès, al igual que els seus pares. A més, la família també sap parlar urdú, que ésuna llengua parlada fonamentalment al Pakistan i a l’Índia.

Diferències entre ambdues cultures

Sense dubte, hi ha grans diferències entre l’estil de vida del Punjab i el de Catalunya. El principal problema amb que es trobaran l’Imran i l’Amsa és que allà es parla un altre idioma. Els nens saben parlar urdú i punjabí i tenen una petita noció de l’anglès, que han hagut d’aprendre a l’escola.Però no tenen cap noció de català ni de castellà, les llengües en les que s’imparteixen les classes a les escoles públiques d’aquí a Catalunya.
Un altre possible handicap serà la diferència de creences i de costums, al Punjab hi conviuen unes quantes religions, les més practicades son la religió “Sikh” amb un 61% de practicants i la religió Hindú amb un 37%, també hi ha musulmans, sobretot aMalerkotla. A continuació, les religions que podem trobar al Punjab i el seu nivell d’influència expressat en percentatges:

Religion | No. of people[3] | % of total |
Total population | 2458999[4] | 100% |
Sikhs | 14,592,387 | 59.91% |
Hindus | 8,997,942 | 36.94% |
Muslims | 300,000 | 1.57 % |
Christians | 292,800 | 1.20 % |
Buddhists | 41,487 | 0.17 % |
Jains | 39,276 | 0.16 % |Others | 8,594 | 0.04 % |


Sistema educatiu de Catalunya

Donada la situació familiar de la família Shabir, la opció més adequada seria matricular els seus fills a l’escola pública, ja que té un preu molt assequible i, a més, els hi resultarà més fàcil d’adaptar-se ja que acostumen a haver-hi més nouvinguts que a les escoles privades. Així doncs, a més de sentir-se més integrats,...