yeli

Origen i evolució de l’ésser humà
Encara que avui dia, tot el món accepta, en certa manera -o quasi- l’evolució de les espècies és cert que aquest tema de debat no sempre ha estat tan tancat, i probablement tampoc ho estiga.

Nosaltres, els humans estem baix l’efecte d’una evolució biològica que aplegat cert punt donà pas a una evolució ben diferent, una evolució cultura. Aquesta com méstard veure’m ens fa moure’ns a passos agegantats mentre que allò que un dia fou la nostra il·luminació avui pareix no estar, pareix haver-se apagat. Què ha condicionat sinó el nostre avanç cultural?
L’augment del volum cefàlic fou una gran ajuda per evolucionar d’una forma que va permetre per exemple al Homo Habilis a usar la pedra com a ferramenta o a l’Homo Erectus començar a dominar el foc.Aquestes evolucions es produïren en cert moment i no de forma lineal, perquè els éssers humans hem coexistit, és a dir ha hagut diferents espècies humanes, més concretament el Neanderthalis i el Sapiens.
Ningú nega la nostra evolució, ningú nega que continuem caminant, com ho fan totes les espècies que tenim al nostre voltant, per tant nosaltres també som animals, concretament l’ésser humà és uncordat mamífer de l’ordre dels primats del subordre Haplorrhini, del infraordre Simiiforme, de la superfamília Hominoidea, de la família Hominidae, de la subfamília Homininae, del gènere Homo i de l’espècie Sapiens.
Aquesta definició de nosaltres mateixa ens emparenta amb tots els animals i ens familiaritza amb espècies que avui dia pareixen estar lluny de nostra, a demés de posar-nos al seunivell.

Desprès d’aquest seguit de definicions i informació científica, no podem obviar certes coses que els humans afirmem o simplement ni ens ho qüestionem.
Desprès d’aquesta informació que gràcies Darwin o Mendel podem afirmar, no ens podem detenir. Perquè l’enunciació de noves teories sempre ens durà a la formulació de noves preguntes.
Començarem a fer-nos preguntes i primerament obtinguéremresposta en un organisme de poder que amb la caiguda de l’Imperi Romà fou capaç de mantenir-se estable, començà a ser font de poder a nivell europeu. Tenint-ho tot controlat estengué una xarxa de domini a tots els nivells, especialment a nivell cultural.
Des d’aquell moment l’Església amb tot el poder concentrat tenia carta blanca per fer servir el seu joc, per omplir tot cervell amb la seuaveritat. L’adoctrinament es feia servir per tenir a la gent controlada i dominada baix la manipulació d’una religió que parlava de respecte, solidaritat i bé.

Amb unes bases tan sòlides no és d’estranyar que tot allò promulgat per la Santa Seu continuara vigents al llarg de la història, com per exemple el creacionisme.
Més tard, amb l’evolució cultural l’home començà a desemmascarar a la veritatcristiana sobre la creació, fent veure que era un camí inviable per la creació del món i de les espècies. Fent veure que la mentida sol anar disfressada de veritat i protegida per l’escut de la ignorància.

L’ésser humà, aleshores, desprès d’aquest punt d’inflexió, continuà caminant al llarg del camí de la història -i ho continua fent-, elaborant hipòtesi com la de Darwin, Lamarck o inclús elneodarwinisme. Aplegats a l’actualitat i amb l’ambició que suposa viure en un món competitiu que pareix forçar l’humà a avançar encara que no importen les conseqüències, se’ns plantegen certes qüestions que posen a la ciència i a la filosofia en un altra vegada en el mateix punt de partida, altra vegada en busca de la veritat infinita, d’una veritat que quan més camina l’ésser humà més lluny pareixestar de nosaltres, un oasi imaginari que semblava ser la meta en el dur caminar per un desert d’obstacles on se’ns ha promès que al final d’aquest està l’oasi, està el paradís revestit de coneixement etern.

Podrem ser més intel·ligents que tots els animals –hi ha vegades que ho dude- però açò no ens converteix en el centre del món. L’antropocentrisme estava equivocat, com qualsevol altra...