Yo Soy Español

Situació actual i evolució
Les glaceres actuals
La cadena pirinenca alberga les úniques glaceres actives que actualment persisteixen a la Península Ibèrica. Al començament del segle XX ocupaven una superfície aproximada de 3.300 ha, però en l'actualitat només cobreixen unes 390 ha. D'aquesta extensió, aproximadament un 58% (unes 206 ha) correspon a la variant espanyola. Aquests aparellsglaceres constitueixen les reserves de gel més meridionals d'Europa.
En el gràfic següent es reflecteix l'evolució, des de mitjans del segle XX, de la superfície de les glaceres del Pirineu, diferenciant entre la vessant francesa i espanyola:

Com ja s'ha indicat, les zones del Pirineu central espanyol en què encara es mantenen glaceres actives pertanyen, d'Oest a Est, a les conques hidrogràfiquesdels rius Gállego, Cinca, Éssera-Garona i Noguera Ribagorçana. Les altures màximes dels conjunts muntanyosos que allotgen aquests aparells glacials superen els 3000 m d'altitud, però les seves diferents formes, emplaçaments i orientacions donen lloc a una distribució irregular de l'àrea glaçada. Així, només el massís d'Aneto-Maladeta concentra un 56% (116 ha) de la superfície glacial espanyola (206ha). Un 40% de la superfície restant es distribueix, gairebé en parts iguals entre els massissos del Mont Perdut (38 ha), Pics de l’Infern (20 ha) i Posets (25 ha). Els massissos de Viñemal i Besiberri penes reuneixen un 3%. Els massissos de Balaitus, Taillón, La Munia i Perdiguero estan extingits. Aquesta superfície queda conformada per un total de 18 aparells dels quals només 9 poden serconsiderats encara com a veritables glaceres, els nou restants corresponen a formes clarament regressives o residuals. Tots ells es situen en emplaçaments particularment favorables en funció de l'alçada, orientació, exposició dels vents, etc.
En els Becs de l'Infern (3.076 m) s'ubica una glacera, una glacera rocosa i dos geleres, en el Viñemal (3298 m), una gelera, en el Mont Perdut (3.353 m) duesglaceres i una gelera, en el Posets (3375 m) dues glaceres, una glacera rocosa i una gelera, en l'Aneto (3404 m) quatre glaceres i una gelera, i en el de Besiberri (3030 m), una glacera rocosa. El de Taillón i el de la Munia estan extingits. L'aparell més gran és la glacera de l'Aneto amb 64 ​​ha, seguit per la glacera oriental de la Maladeta amb 28 ha i la glacera inferior del Perdut amb 28 ha iclarament més petits el de Tempestats amb 10 ha, els de Llardana amb 9 ha i Barrancs amb 8 ha, així com l'occidental de l'Infern i el de la Paül (Posets), que amb prou feines arriben les 6 ha. La resta d'aparells presenten superfícies que oscil·len entre les 2 ha de la gelera del Posets i les 0,4 ha de la gelera de Punta Zarra. Els gruixos màxims de gel oscil·len entre els 40 m de les glaceres del'Aneto i la Maladeta i els 4 m de la gelera de Punta Zarra.
Evolució geològica
Els antecedents més llunyans d'aquestes glaceres actuals es troben en les grans glaciacions quaternàries que, al llarg del Plistocè, van afectar àmplies zones del planeta, incloent diferents àrees muntanyoses de la Península Ibèrica. L'últim d'aquests períodes, denominat de manera potents mantells de gel que van cobrirles zones més elevades de la serralada i van emetre poderoses llengües glacials que confluïen a les valls principals i descendien fins als 900 metres d'altitud, formant veritables glaceres de vall similars als que actualment hi ha a l'Himàlaia o Alaska. D'aquest últim període deriven, doncs, les principals petjades glaceres d'erosió i de dipòsit, que configuren el paisatge actual del Pirineu.
Apartir de l'últim màxim glacial, el clima es va anar fent gradualment més bonança i les llengües de gel del Pirineu van iniciar un lent, però inexorable retrocés que va provocar una sistemàtica disgregació de les masses de gel, que finalment es van acantonar en determinats circs, protegits per els més alts cims, on, considerant la més optimista de les hipòtesis, haurien ocupat posicions molt...