Yo, super yo y allo

Ego o Jo

El terme “ego” descriu funcions psicològiques que ajuden al individu a adaptar-se al medi ambient, a respondre als estímuls i alterar les funcions biològiques bàsiques, si s’asseguren lasupervivència i la satisfacció de necessitats. En els seus orígens, el ego representava les forces que s’oposaven, controlaven i regulaven instints biològics basics. Més endavant, van anar introduintfuncions que no tenien res a veure amb el conflicte i podien operar d’acord amb els instints bàsics per servir a les necessitats d’adaptació del organisme. El ego és l’òrgan executiu de la ment, quemesurava entre les demandes internes dels motius biològicament no condicionants (el id), els objectius i els valors condicionats socialment (el superego) i les exigències externes de la realitat. Ésla via comú final que integra tots aquells elements condicionants i controla després la resposta del organisme. Es desenvolupa mitjançant l’acció reciproca de la psique infantil en vies de maduració ila realitat externa. Hi ha un ventall de potencial biològic per la memòria, el aprenentatge, la percepció, el coneixement, la comunicació i altres funcions vitals d’adaptació, a la vegada, també ésun medi ambient altament especialitzat, compost de mecanismes satisfactoris de necessitats i reguladors d’estímuls continguts dintre dels límits d’un objectiu humà, la mare atenta i sensible.
El egocompren tan els processos psicològics conscients com els automàtics inconscients.
El id o Allò
El terme “id” descriu els instints i motius de base biològica que es troben en l’origen de una gran partde la conducta. El impuls sexual, l’agressió i la necessitat de seguritat constitueixen exemples de motius.
La posició social, el prestigi y el poder son exemples de objectius relacionats ambaquestes necessitats. La teoria psicoanalista clàssica consideraria com part del id, ja que es deixen relacionar en l’última instancia amb factors biològicament condicionants.
Freud va descriure...