Yuva

L’ARBRE

YURANNY NINCO SIERRA
CATALÀ
PROFESSORA ANNA AYMERICH

IES GUILLEM BERGUEDA
BERGA
GENER 2013
L’ARBRE
Hi havia una vegada un arbre enorme que creixia en una illa molt petita. La història va succeir en un temps molt llunyà, a l'arxipèlag del Japó.
Els japonesos senten un gran amor i respecte per la Natura i tracten a tots els arbres, flors, arbustos i tanques amb el major de lescures i amb un afecte constant. Per això no és estrany que el poble d'aquesta illa es sentís tan feliç i orgullós de posseir un arbre tan alt i tan bell.
En cap altra illa, ni tan sols en les més grans, hi havia un altre arbre d'una grandària similar. Fins els viatgers que passaven per allà deien que mai havien vist un arbre tan alt, amb la copa tan frondosa i ben formada, ni tan sols a Corea nia la Xina. I, en les tardes d'Estiu, la gent anava a seure sota l'ampla ombra i admirava el gruix rugós i bell del tronc, es meravellava amb la suau frescor de l'ombra i amb el sospirar de la brisa entre el fullatge perfumat.
Així va ser durant diverses generacions. Però amb el pas del temps va sorgir un problema terrible i, per més que tots meditessin i discutissin, ningú va ser capaç de trobaruna bona solució. Al llarg dels anys, l'arbre havia crescut tant, les seves branques eren tan llargues, el seu fullatge tan espès i la seva copa tan ampla que de dia la meitat de l'illa quedava sempre a l'ombra.
De manera que a la meitat de les cases, dels carrers, de les hortes i dels jardins mai els tocava el sol. I, en la meitat obaga, les cases estaven cada vegada més humides, els carrerss'havien tornat tristos, en les hortes ja no creixien les hortalisses, els jardins ja no donaven flors.
I la gent que hi vivia estava sempre pàl·lida i refredada. A mesura que l'ombra de l'arbre creixia, creixia també la preocupació. La gent es lamentava:
Què podem fer? Què podem fer?
Es va decidir per fi que la tota població es reunís en consell per estudiar bé el problema i trobar una solució.Van discutir durant molts dies i, després d'escoltar les opinions dels reunits, es va arribar a la trista conclusió que era necessari tallar l'arbre. Hi va haver plors, laments, gemecs.
L'arbre era bell, antic i venerable. Fer-ho desaparèixer no només entristia als habitants de l'illa sinó que també els espantava. Però no hi havia més remei i finalment gairebé tots van acceptar que calia talar-lo.Al lloc on abans s'alçava l'arbre resoldre plantar un petit bosc de cirerers, ja que els cirerers mai creixen massa.
Talar l'arbre va ser difícil i tothom va haver d'ajudar. Però, un cop tallat, va sorgir una altra dificultat: l'arbre ocupava tant espai que l'illa es va quedar sense lloc per res més.
Per això van començar a trossejar molt de pressa. Primer van tallar les branques i la sevafusta es va repartir entre tots, perquè cadascú pogués fabricar una cosa que li recordés al seu arbre tan estimat. Alguns van fer petites taules, altres balcons per casa, altres van tallar marcs per als paravents i altres fabricar caixes, safates, bols, culleres, pintes i forquetes per adornar els cabells de les dones.
Al final va quedar només l'enorme i gruixut tronc despullat, estirat a través del'illa. Llavors van començar a arribar viatgers i armadors que volien aquella magnífica fusta per fabricar vaixells. Però la població no va voler. Es van reunir tots altra vegada en consell i van decretar:
Els habitants d'aquesta illa no volen separar-se del arbre que tanta alegria els va donar abans de fer-se massa gran. Anem a construir el nostre propi vaixell.
I així va ser. Quan va acabar lapluja de Tardor, van deixar assecar el tronc durant llargs mesos i, quan van veure que la fusta ja estava seca, es van posar mans a l'obra. Com són un poble molt intel·ligent, els japonesos treballen molt bé, molt de pressa i amb molta cura i són magnífics fusters.
Per això van construir ràpidament una enorme i preciosa barca, que van tallar i pintar de molts colors. Llavors van celebrar una...