Zombis

“Com més aviat acabi, millor”, intento animar-me. Faig una ullada a la caixera, davant la caixa. Després, observo el local. “Només hi ha un parell de clientes, bé”. Laque examina els iogurs, al fons del passadís, sembla que no m’ha vist. La que es dirigeix cap a la caixa, sí.

Baixo la vista ràpidament al torniquet, i posant la maa la barra, entro. Vaig al final del segon passadís, a buscar la llet. Mentre recorro amb la vista l’estanteria, em recordo mentalment: “I cafè”. Neguitosa, miro lacaixera de cua d’ull. “M’està mirant, on és el maleït cafè?”, penso mentre el busco, tot posant-me nerviosa.

Quan torno a mirar a la caixa, dissimuladament, veig comla caixera em mira estranyada. Giro el cap de cop, mirant les estanteries. “Tranquilitza’t. Posa cara indiferent, o t’ho notaran”, em dic. Mentre agafo amb la mà que emqueda lliure un pot de cafè en pols, sento com la caixera cobra a la dona.

Decideixo acostar-me a la caixa. La clienta que feia un moment atenia ja surt per laporta. “Ara només m'he d'enfrontar amb un per poder sortir-ne viva”, em dic.

Aixeco el cap i faig un somriure com el d’ells, una ganyota. “Espero que no se'm notin elsnervis”, penso. Aleshores, sento darrera meu les passes de la segona dona. El somriure se’m congela a l’instant, i em cauen les comisures dels llavis. Deixo la llet i elcafè a la caixa. “Per això no surts, per evitar tenir-los tant a prop!”. Sento com les llàgrimes em tornen als ulls. M'esforço a reprimir-les i torno a fer la ganyota.Ella em torna una ganyota pitjor encara que la meva.

Mentre surto, alleujada, sento com la caixera diu en veu baixa:
—Pobra noia, em sembla que no està gaire fina.