A Ciegas!

RESUM.La idea de l'expedició va sorgir després que l'educadora invident Sabriye Tenberken, que va fundar l'escola Braille Sense Fronteres en Lhasa, escrivís el següent e-mail al mundialment conegut muntanyenc cec Erik Weihenmayer després de sentir la notícia que aquest havia aconseguit el cim del Everest en 2001. Sabriye havia llegit als estudiants el llibre de *Erik TOUCH THE TOP OF THE WORLD al'escola i va decidir posar-se en contacte amb ell després de conèixer la increïble notícia del seu assoliment. El següent e-mail és el detonant de l'expedició i de la pel·lícula.Enviat des de Lhasa, Tibet, 2001Volgut Erik,Després que vostè aconseguís el cim del món, el nostre veí tibetà va entrar corrent en el col·legi i va narrar als nois el seu èxit. Alguns no l'hi van creure al principi, peròdesprés es va estendre una idea comuna: si vostè va poder ascendir a la cúspide del món, també nosaltres podríem superar les nostres fronteres i mostrar al món que els invidents també podem participar en la societat i que som capaces d'aconseguir grans coses. Des que el meu nuvi Paul i jo vam llegir el seu llibre amb delit, vaig decidir parlar-los als nois sobre vostè. Fa només una setmana elsvaig explicar en el nostre centre alguns detalls sobre la seva infantesa, sobre com es va quedar cec, sobre com li queien els seus bastons pels ponts, com finalment va conèixer a altres persones cegues i com va confiar a barallar per tirar endavant. Tots van quedar molt impressionats per totes aquestes experiències que va tenir i les van comparar amb les seves pròpies. De nou es van adonar que no hiha molta diferència entre ser un invident a Alemanya, Estats Units o el *Tibet; l'experiència d'algú que es queda cec, el desconcert al principi, la confiança que es va creant lenta però constantment o la reacció dels vidents és probablement la mateixa per a totes les persones cegues.Després d'haver explicat la seva història als nois, es van posar a parlar amb alguns dels nostres companys videntsdel centre de Lhasa. Lhasa no és la ciutat més acollidora del món per a una persona cega. Hi ha un munt de forats als carrers, que de vegades tenen diversos metres de profunditat. Els edificis en construcció mai estan protegits per filats. És habitual trepitjar grans tolls d'aigua bruta o fins i tot excrements. La majoria dels nostres nois saben caminar enmig del caos. Els ensenyo a moure's i usenels bastons amb molta confiança. Pensen que si jo vaig aprendre a moure'm ells també havien d'intentar-ho. L'únic problema és que de vegades els avergonyeix ensenyar els seus bastons, ja que els nòmades i pelegrins que mai han vist un bastó riuen amb freqüència d'ells. Els criden "cecs imbècils", els imiten i es mofan d'ells. Un dels nois es va tornar una vegada cap a un i li va deixar anar: "Noem parlis així, sóc cec però no imbècil! Has anat a escola? Saps llegir i escriure? Pots trobar el bany a la meitat de la nit sense una llanterna?" No tots els nois tenen l'orgull i la seguretat necessaris per reaccionar d'una forma tan enèrgica. Sovint els dic que han d'entendre que aquesta gent és, simplement, estúpida. I que els contestin si poden. A la majoria d'ells els agrada poderdefensar-se amb paraules. En primer lloc, intenten contestar amablement i, si això no funciona, comencen a cridar, a riure's d'ells i de seguida tenen a la gent al seu favor. Més encara, si un amic vident camina a prop, intenten amagar els bastons i caminar còmodament agafats al braç d'ell sense que es noti. El dia que vaig acabar d'explicar la seva història dient: "Aquest home, que és cec com vosaltres,va pujar al cim del món, no agarrat del braç d'un amic vident, sinó amb l'ajuda d'unes cordes i dos bastons", van decidir amb orgull caminar per si mateixos sense la comoditat de caminar al costat d'una persona vident. Històries com la seva han canviat la seva vida. La majoria d'ells ja entenen que no hi ha gens de quina avergonyir-se. Poden estar molt orgullosos i sovint diuen: "Som cecs, i què?...