A.W. JOHNSON, T. EARLE (2003), “LA EVOLUCIÓN DE LAS SOCIEDADES HUMANAS”, ARIEL PREHISTORIA, CAPÍTOLS 4 I 5.

A.W. JOHNSON, T. EARLE (2003), “LA EVOLUCIÓN DE LAS SOCIEDADES HUMANAS”, ARIEL PREHISTORIA, CAPÍTOLS 4 I 5.

En primer lloc ens centrarem en el capítol 4 que tracta sobre la domesticació de plantes i animals en determinades societats. Per tal de demostrar que la domesticació no implica viure en societats amb sistemes econòmics i socials més complexos analitzarem el cas de dues tribus, elsmachiguenga i els nganasan, que tot i viure en societats caçadores-recol·lectores han adoptat la domesticació de plantes i/o animals per a complementar la dieta o per altres necessitats.
Pel que fa als machiguenga, són una tribu d’horticultors que resideixen al sud-est del Perú en una zona muntanyosa de la selva amazònica. Són semisedentaris ja que durant les èpoques en què abunden els alimentssilvestres es dispersen i durant les èpoques en que escassegen s’agrupen en assentaments on cooperen entre ells per obtenir aliments per a la comunitat. Quan viuen en comunitat, els machiguenga inverteixen molt de temps en la producció d’aliments en els seus horts.
Tot i disposar d’aliments durant tot l’any, els machiguenga tenen unes densitats de població bastant baixes. Això ho han investigatdiversos antropòlegs intentant donar-hi una explicació. Alguns donen la culpa al tipus de sòl que hi ha a la selva que fa que un cop cultivat necessiti bastant de temps de repòs per poder tornar a ser cultivat. Altres creuen que es culpa de les plagues o del tipus d’humitat que poden fer reduir la productivitat i amb això augmentar l’escassetat d’aliments.
Tot i no haver una divisió del treball tantestructurada com en altres societats, els machiguengas també es divideixen les feines segons qui n’estigui més capacitat.
En certes ocasions les diferents famílies del poblat col·laboren en tasques de recollida d’aliment o s’intercanvien la producció. Això reforça els llaços entre la tribu tot i que fa perdre una mica d’autonomia en les famílies.
Pel que fa als nganasan, són una tribu decaçadors de rens que viu al nord de Sibèria en un paisatge dominat per la tundra on s’hi convinent zones muntanyoses amb terres pantanoses. Els seus assentaments són molt dispersos i els seus moviments de població estan determinats pel moviment dels rens.
Quan els rens s’estacionen en zones fluvials, els nganasan ho aprofiten per caça’ls. Tot i això, l’escassetat d’aliments es fa present sovint en lesseves vides i això comporta d’una banda la guerra i de l’altra el comerç amb altres grups de la zona.
A diferència dels machiguenga que domesticaven plantes per al consum propi, els nganasan domestiquen els rens per tal que els serveixin de transportistes d’aliments, robes o altres objectes.
Els nganasan viuen en grups familiars autosuficients i no necessiten cap líder que els guiï. El treball esdivideix segons la capacitat de cada individu de dur-lo a terme.
Al segle XIX. amb l’expansió de la població es van necessitar més recursos i llavors va augmentar la demanda de rens. Això va fer que els nganasan es convertissin en ramaders i domestiquessin molts més rens.
En conclusió, tant els machiguenga com els nganasan són dues societats que viuen en organitzacions molt simples però quepractiquen la domesticació de plantes i/o animals en determinades ocasions.

En el capítol 5, parla sobre la organització d’un grup local.
Els grups locals poden habitar agrupats en poblats o dispersos per un territori concret. La feina del grup local és organitzar i regularitzar tot el grup a fi de que visquin el millor possible i que no hi hagi conflictes.
El grup local manté relacions ambaltres grups gracies als intercanvis o aliances o bé a les relacions d’amistat.
Els grups locals viuen en un medi molt variat on els recursos són estacionalment abundants, la seva població és relativament baixa i la tecnologia és molt bàsica. La seva organització es divideix entre el grup familiar (subsistència diària) i el grup local (cooperació). La guerra es present en conflictes sobre el...