d'allò que se'n diu esperança

D’ALLÒ QUE SE’N DIU ESPERANÇA

Era tart i plovia, l’habitació de la meva mare, la Rita, estaba marcada pel silenci, encara hi havia els aparells al costat del llit per l’alzheimer que havia començat a arrela no feia més d’un mes, però els síntomas encara no eren molt importants. Quan sortia a comprar l’havien d’acompanyar perquè no es perdés, sempre que cuinava hi havia algú de la familiavigilant, però es podía més o menys valdre per ella mateixa. En canvi en Manel, el meu pare, era com un toro, mai havia patit cap malaltia, ja que fins hi tot, anava a correr i feia esport amb els seus amic de la feina però quan va veure que la Rita incubava l’alzheimer va deixar tots els “hobbys” per tal de poguer estar més amb ella i cuidar-la,i , mentre ell treballava jo em quedaba i la portava apassejar per la ciutat, a mirar botigues o li explicava anècdotes del dia a dia mentres ella em mirava amb cara d’agraïment expolsant de tan en tan , més d’una llagrimeta d’emoció.
Però, mig any després de que comences a patir-la, ja havia perdut parciàlment la memoria i em prou feines ens coneixia, així que vam decidir portar-la a l’hospital de la ciutat, l’hospital Santa Alba. Mentres elsportava amb el meu Ford-k de 7 anys mirava de reüll al meu pare i observava com amb prou feines podia dissimular les llàgrimes que li queien de dos en dos, i la meva mare, desconcertada sense saber ben bé on estaba i què passava Quan vam arribar a Santa Alba, una enfermera ens va portar a una de les habitacions, va adecuar el llit i va colocar-hi la meva mare amb molt de cuidado.
L’hospital era moltgran, estaba format per tres edificis i una gran porta d’entrada, els passadissos que conduïen a les diferents habitacions eren llargs i estrets, hi havia quadres de paissatges fets per pintors deconeguts que donaven color a la paret blanca, i una alfombra grisa estaba estesa al terra contínuament trepitjada per enfermers, malalts i familiars que sortien i entraven de les habitacions, la nostrahabitació estaba al segon pis seguín tot recta fins al final de tot, no era massa petita, amb un llit ample, un sofà gran i una estanteria adornada amb les flor que havia comprat a la floristeria de la cantonada i, a més, hi havia un bany de color taronja amb una banyera petita recoberta per una cortina rosa amb flors dibuixades i tenia una finestra minúscula on es podía veure l’antic bloc de pisosde davant de l’hospital.
La enfermera que ens havia atès, l’Anna, era morena, amb els cabells castanys i els ulls marrons, no era mol alta però, i sempre anava amb un somriure de galta a galta. Quan la vaig veure vaig notar com em sentía atret per ella cada cop que parlava i, desitjava, que entrés com més cops millor perquè em feia sentir bé a mi i a la meva familia per la manera de tractar-nosi com es preocupava per la meva mare, pero no li vaig donar importancia, almenys en aquell momento, perquè tota ella se la mereixia la Rita perquè semblava que pasaven els dies i seguía igual.
Un dia vaig baixar al café que hi havia a la planta baixa de l’hospital per desconectar una mica mentres prenia un tallat i llegia el diari. Un cop allà vaig veure a l’Anna sola en una taula i vaig sentarmeamb ella:
-Hola, Anna- vaig dir mig esperant la seva aprovació.
-Bon dia Oriol, ¿Com esta la teva mare?- em va preguntar.
-Va fent, però no se què més puc fer per ajudar-la, m’aixeco cada dia i la veig igual o encara pitjor- vaig confessar amb cara trista.
-Mira Oriol, jo eh tractat molt amb gent que pateix aquesta malaltia i crec que el millor que podeu fer es explicar-li coses que heu fetal llarg d’aquests anys; viatges. excurcions... Perquè així d’alguna manera pugui recordar aquells moments feliços amb familia, per animar-la i que es senti millor- em va explicar amb el seu somriure usual.
-¿Què?... Vull dir sí, sí ho trobo molt bona idea, moltes gràcies, li comentaré al meu pare i començarem com més aviat millor- vaig afirmar quen em donava comte de que havia estat obsevant...