L'últim home que parlava català

L’últim home que parlava català

L’últim home que parlava català no és la història d’aquest possible, imaginari o fictici personatge, aquesta és una novel·la que conta les vides de dos escriptors. D’una banda Ramón Balaguer, un escriptor català que escriu en castellà i que ha publicat tres novel·les i ara està treballant en una altra, i Miquel Rovira, un escriptor principiant català queescriu en català i que ara està treballant en la seva primera obra: L’últim home que parlava català.

Balaguer viu a un pis antic del centre de Bacelona, la seva primera casa en alliberar-se dels seus pares i començar una vida nova amb la que era la seva dona. Ara ell es veu embolicat en un cas d’assetjament immobiliari, Soteras és el propietari de tots els pisos de l’edifici menys del seu,els ha anat comprant per fer-se amb tots i després reformar l’edifici de cap a peus i vendre’ls com a nous. Balaguer, però, es resisteix, segons ell no pot marxar fins que no acabe la novel·la que està escrivint perquè una novel·la és com un arbre, que el pots trasplantar però t’arrisques a perdre’l, mai saps si agafarà o no, ell aquesta novel·la l’ha d’acabar en eixe pis perquè aquest estàimpregnat de la seva vida i la novel·la vol mostrar aquesta.

Soteras li fa tota classe d’ofertes per que abandone el pis i també li fa la vida impossible trencant-li l’ascensor, el porter automàtic, els vidres de l’escala, tallant-li el gas… però ell resisteix.

Un dia Balaguer se sorprèn en veure un pot buit de iogurt a l’escala i sospita que algú puga haver-se ficat a viure d’ocupa al’edifici, així que comença la seva investigació per esbrinar-ho, fins que ho fa. Al segon segona la porta està oberta i hi ha algú, la prova és una taula i una cadira, burilles, cerveses i iogurts. Ací s’ha instal·lat Rovira.

Balaguer entra al segon segona i li pregunta a Rovira si és seu el pis o d’algun familiar, però Balaguer no sap de què parla. Ell simplement és un escriptor que nosap on anar a escriure i ha trobat aquest lloc acollidor i tanquil per fer-ho. Aleshores Balaguer pensa que està rient-se d’ell, que segur que és un enviat de Soteras i per això diu això de la novel·la.

Els dos escriptors acaben fent amistat, Balaguer li deixa tots els dies un calefactor a Rovira perquè s’escalfe el pis i de tant en tant parlen sobre llibres i temes relacionats. Rovirallig les novel·les de Balaguer i li diu el que pensa, que no hauria d’escriure-les en castellà perquè es nota que estan pensades en català, que són històries viscudes en català i que el seu castellà és molt correcte però que li falta vida, essència, que està ple de catalanades i que quan intenta evitar-les encara és pitjor perquè hi deixa un buit irreplaçable per una paraula o expressió encastellà. Açò a Balaguer li senta molt mal i acaben discutint sobre la llengua. No obstant, la seva amistat continua i Rovira un dia el convida a eixir a sopar amb ell i uns amics i amigues.

Al sopar Balaguer coneix Rosa, Eugeni, Núria i Lola. Eugeni s’enfada perquè la carta del bar on havien anat a fer-se una copa estava en varies llengües però no en català i diu que hauria d’haver una llei queho obligara, Rovira n’està d’acord però Balaguer, en canvi, pensa que estaria bé que estiguera en català també però no creu que faça falta cap llei. Així, s’emboliquen en una discussió sobre la llengua. En aquest sopar també balaguer se’n adona que li pica Rosa, però ella està amb Rovira, Núria i Lola també li agraden, les dues primeres són infermeres i l’altra maquilladora de Telvisió Espanyola,totes tres més joves que ell. Aconsegueix anar-se’n amb Núria, que estava amb Eugeni, però s’arrepenteix a hora i marxa.

L’amistat continua i un altre dia va a sopar amb ells i aconsegueix quedar sol amb Rosa per a un altre dia. Ací comença una relació entre Balaguer i Rosa, a esquenes de Rovira, és clar.

Rovira li ha donat a llegir els seus dos capítols a Balaguer perquè li...