L'ambicio d'Aleix

COMENTARI SOBRE L’AMBICIÓ D’ALEIX D’ENRIC VALOR
0.- Cita bibliogràfica completa:
Enric Valor, L’ambició d’Aleix, València: Tàndem Edicions, 1995
Es tracta d’una edició rústica on lamentablement hi ha més faltes de tipografia del que seria de desitjar i, a més, tots els paràgrafs estan editats sense tabulació inicial, amb la qual cosa es dificulta lleugerament la distinció entre els finalsdels diàlegs i els inicis de noves descripcions. La meritòria Rosa Serrano hauria d’haver posat més cura en l’edició d’aquest llibre que es ven, a la contraportada, com un “gran clàssic”.
1.- Introducció: paisatgisme emotiu, poques accions desgranades cadenciosament i model impecable de valencià arrelat.
A L’ambició d’Aleix, una de les primeres novel·les d’Enric Valor, trobem la cronologia espaiadad’un adulteri doble, a cavall entre les terres de la comarca de la Marina Baixa i la Ciutat de València. S’hi expliquen lentament dues deslleialtats sentimentals: la del jove estudiant Aleix respecte a la seua nuvieta Lluïsa, la de dona Pauleta respecte al seu vell marit, don Macià; els beneficiaris d’aquestos amors clandestins seran Aleix i dona Pauleta que s’aniran unint progressivament fins alclímax final, tot transgredint el resclosit homogeni d’una societat monògama i promatrimonialista. Destaca moltíssim en tota la novel·la, la dèria meliorista d’Enric Valor per descriure de manera preciosista els paisatges muntanyencs de la Marina Baixa, en una mena de naturalisme psicològic a través del qual les anades i vingudes per les serres, la presència de les sendes i de les crestalleres,dels cels i de les penyes, són descrits minuciosament amb adjectius de coloracions emotives que en molts casos preludien o s’adiuen amb estats psicològics dels personatges principals, en especial del senyoret Aleix.  Aquest paisatgisme emotiu serveix per a glorificar la bellesa dels indrets naturals en una mena d’apologia incondicional envers el medi ambient i, potser de retruc, per a traslladarals lectors envers una autoestima més neta i idealista envers la terra que els ha vist nàixer. Recordem que Enric Valor, natural de Castalla, fou caçador i es coneixia bé les contrades del sud del País Valencià: aquest coneixement directe, sense intermediaris, dóna suport a tota la seua epifania rural i muntanyenca, bastida en comentaris descriptius admiratius sobre paratges i cingles, camins icims.
Tanmateix, aquest excés de paisatgisme emotiu té un cost narratiu: l’autor sacrifica les accions més minucioses dels personatges, redueix els personatges secundaris, en definitiva, hi ha poca acció narrada i sempre hi apareix de manera cadenciosa enmig de les descripcions naturals del medi ambient. Segons Joan Fuster, un dels defectes de la novel·lística valenciana i catalana del segle XX eraque s’hi pensava molt i s’hi actuava poc; en el cas de L’ambició d’Aleix les contemplacions respecte a les muntanyes bloquegen parcialment la fluidesa més permenoritzada d’accions humanes. El mateix Enric Valor n’era conscient d’aquesta tara i en diversos paràgrafs esmenta, en boca d’altres personatges, que el mateix Aleix és massa pensarós, es capfica, s’enderia.
Però aquesta novel·la té altresvirtuds que compensen, amb escreix, la seua falta d’homologació respecte a les narracions més actuals: el model lingüístic que Enric Valor hi posa en producció és difícilment millorable. Per una part, ens trobem amb vocabulari específicament valencià de les comarques centrals i sudenques valencianes, tan ben conegut per l’autor, repertoris lexicogràfics que avui en dia, en el millor dels casos,només han conservat els més ancians; frases fetes, comparacions i parèmies típicament valencianes com les estudiades per Eugeni Reig al seu utílissim recull titulat “Valencià en perill d’extinció”, al temps que resten equilibrades per una voluntat normativitzadora vigorosa, fruit de les seues adhesions sinceres a les Normes de Castelló i al català estàndard de tots els Països Catalans. Des d’aquest...