L'Home Que Va Confondre La Seva Dona Amb Un Barret
Páginas: 5 (1016 palabras)
Publicado: 18 de diciembre de 2012
El llibre: L’home que va confondre la seva dona amb un barret
L’home que va confondre la seva dona amb un barret va ser escrit per Oliver Sacks l’any 1985 a Nova York. En aquest llibre hi trobem 24 relats on se’ns presenten una colla de personatges rars, sorprenents i curiosos. L’autor en presenta aquests relats dividits en quatre parts:
-Primera part: Pèrdues
La paraula favorita dela neurologia és “dèficit”, que denota un deteriorament o incapacitat de la funció neurològica: pèrdua de la parla, pèrdua del llenguatge, pèrdua de la memòria, pèrdua de la visió, pèrdua de la destresa, pèrdua de la identitat i tot un seguit d’altres mancances i pèrdues de funcions o facultats concretes. Per a totes aquestes disfuncions (un altre terme favorit) disposem de tot un repertori deparaules: afonia, afèmia, afàsia, alèxia, apràxia, agnòsia, amnèsia, atàxia. Una per a cada funció mental o neurològica de la qual els pacients, ja sigui per malaltia, per lesió o per falta de desenvolupament, es troben parcialment o totalment privats.
En aquesta primera part hi trobem nou relats que ens parlen d’un seguit de “pèrdues”.
1. L’home que va confondre la seva dona amb un barret(Agnòsia visual)
2. El mariner perdut (Síndrome de Korsakov)
3. La dona desencarnada (Pèrdua de propiocepció )
4. L’home que va caure del llit (Pèrdua total de consciència d’una extremitat)
5. Mans (Agnòsia del desenvolupament)
6. Fantasmes (Membres “fanstames”)
7. Anivellar-se (Pèrdua de propiocepció)
8. Vista a la dreta! (Hemidesatenció)
9. Eldiscurs del president (Afàsia)
-Segona part: Excessos
El dèficit és un terme favorit en neurologia, en realitat l’únic per indicar qualsevol trastorn funcional. O bé la funció és normal, o bé és defectuosa o incompleta. Però, és molt més complicat anomenar un trastorn quan succeeix un cas contrari, és a dir quan hi ha un excés o superabundància funcional .
En els trastorns del’excés hi pot haver una mena de connivència en què el jo està cada vegada més identificat i alineat amb la malaltia, fins que al final sembla que perdi tota existència independent i no sigui res més que un producte de la malaltia.
En aquesta segona part hi trobem cinc relats que ens parlen d’un seguit “d’excessos”.
10. Ray, el tiqueur enginyós (Síndrome de Tourette)
11. La malaltiade Cupido (Desinhibicions irreversibles)
12. Una qüestió d’identitat (Imaginació d’altres identitats)
13. Sí, pare – germana (Canvi de personalitat)
14. Els posseïts (Síndrome de Tourette)
-Tercera part: Arravatament
Tots tenim el nostre propi jo, un món mental diferent, uns paisatges i viatges interiors propis que, per la majoria de nosaltres, no requereixen un“correlat” neurològic clar. Normalment som capaços d’explicar la història d’un home, narrar passatges i escenes de la vida sense entrar en consideracions fisiològiques ni neurològiques que semblarien absurdes o insultants. Perquè les persones ens considerem “lliures” , o si més no, determinades per unes consideracions ètiques i humanes extremament complexes i no per les vicissituds de les nostresfuncions neurològiques, o del nostre sistema nerviós. Això és així en la majoria dels casos, però no sempre: de vegades passa que la vida d’un home, afectada per un trastorn orgànic, es transforma i la seva història exigeix un correlat fisiològic o neurològic. Aquest és el cas de tots els pacients descrits en aquest apartat.
A la primera meitat d’aquest llibre hem presentat una casos òbviamentpatològics, unes situacions en què el dèficit o l’excés neurològic són manifestos. Tard o d’hora, aquests malalts o els seus familiars (i els metges, per descomptat) veuen clar que alguna cosa no funciona bé (físicament). En aquesta tercera part tractarem la reminiscència, la percepció alterada, la imaginació, el somni. Uns temes que no solen ser objecte d’atenció neurològica o mèdica. Aquets...
L’home que va confondre la seva dona amb un barret va ser escrit per Oliver Sacks l’any 1985 a Nova York. En aquest llibre hi trobem 24 relats on se’ns presenten una colla de personatges rars, sorprenents i curiosos. L’autor en presenta aquests relats dividits en quatre parts:
-Primera part: Pèrdues
La paraula favorita dela neurologia és “dèficit”, que denota un deteriorament o incapacitat de la funció neurològica: pèrdua de la parla, pèrdua del llenguatge, pèrdua de la memòria, pèrdua de la visió, pèrdua de la destresa, pèrdua de la identitat i tot un seguit d’altres mancances i pèrdues de funcions o facultats concretes. Per a totes aquestes disfuncions (un altre terme favorit) disposem de tot un repertori deparaules: afonia, afèmia, afàsia, alèxia, apràxia, agnòsia, amnèsia, atàxia. Una per a cada funció mental o neurològica de la qual els pacients, ja sigui per malaltia, per lesió o per falta de desenvolupament, es troben parcialment o totalment privats.
En aquesta primera part hi trobem nou relats que ens parlen d’un seguit de “pèrdues”.
1. L’home que va confondre la seva dona amb un barret(Agnòsia visual)
2. El mariner perdut (Síndrome de Korsakov)
3. La dona desencarnada (Pèrdua de propiocepció )
4. L’home que va caure del llit (Pèrdua total de consciència d’una extremitat)
5. Mans (Agnòsia del desenvolupament)
6. Fantasmes (Membres “fanstames”)
7. Anivellar-se (Pèrdua de propiocepció)
8. Vista a la dreta! (Hemidesatenció)
9. Eldiscurs del president (Afàsia)
-Segona part: Excessos
El dèficit és un terme favorit en neurologia, en realitat l’únic per indicar qualsevol trastorn funcional. O bé la funció és normal, o bé és defectuosa o incompleta. Però, és molt més complicat anomenar un trastorn quan succeeix un cas contrari, és a dir quan hi ha un excés o superabundància funcional .
En els trastorns del’excés hi pot haver una mena de connivència en què el jo està cada vegada més identificat i alineat amb la malaltia, fins que al final sembla que perdi tota existència independent i no sigui res més que un producte de la malaltia.
En aquesta segona part hi trobem cinc relats que ens parlen d’un seguit “d’excessos”.
10. Ray, el tiqueur enginyós (Síndrome de Tourette)
11. La malaltiade Cupido (Desinhibicions irreversibles)
12. Una qüestió d’identitat (Imaginació d’altres identitats)
13. Sí, pare – germana (Canvi de personalitat)
14. Els posseïts (Síndrome de Tourette)
-Tercera part: Arravatament
Tots tenim el nostre propi jo, un món mental diferent, uns paisatges i viatges interiors propis que, per la majoria de nosaltres, no requereixen un“correlat” neurològic clar. Normalment som capaços d’explicar la història d’un home, narrar passatges i escenes de la vida sense entrar en consideracions fisiològiques ni neurològiques que semblarien absurdes o insultants. Perquè les persones ens considerem “lliures” , o si més no, determinades per unes consideracions ètiques i humanes extremament complexes i no per les vicissituds de les nostresfuncions neurològiques, o del nostre sistema nerviós. Això és així en la majoria dels casos, però no sempre: de vegades passa que la vida d’un home, afectada per un trastorn orgànic, es transforma i la seva història exigeix un correlat fisiològic o neurològic. Aquest és el cas de tots els pacients descrits en aquest apartat.
A la primera meitat d’aquest llibre hem presentat una casos òbviamentpatològics, unes situacions en què el dèficit o l’excés neurològic són manifestos. Tard o d’hora, aquests malalts o els seus familiars (i els metges, per descomptat) veuen clar que alguna cosa no funciona bé (físicament). En aquesta tercera part tractarem la reminiscència, la percepció alterada, la imaginació, el somni. Uns temes que no solen ser objecte d’atenció neurològica o mèdica. Aquets...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.