L’ESCENOGRAFIA OPERÍSTICA CONTEMPORÀNIA CATALANA: ROMANTICISME I REALISME.

L’ESCENOGRAFIA OPERÍSTICA CONTEMPORÀNIA CATALANA: ROMANTICISME I REALISME.

L’escenografia és l’art d’escriure l’escena, de representar l’espai de la representació, de dissenyar un espai per a la ficció i neix amb el teatre. A continuació farem un recorregut per l’escenografia operística romàntica catalana, que sorgeix al començament del segle XIX, sota l’impacte de l’escenografia francesa ique durant sis dècades del segle XIX i una llarga continuació del segle XX, va respondre als objectius i preocupacions formals del romanticisme i del realisme post-romàntic.

Les maquetes i figurins que ens acompanyaran per tal d’il·lustrar el nostre recorregut, són col·leccions del fons del MAE, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre, d’un valorextraordinari, ja que constitueixen el millor testimoni històric d’un món essencialment efímer i irrepetible com és el de la representació teatral.


L’escenografia contemporània catalana va néixer amb l’estètica romàntica i la transformació política i social que va viure l’estat espanyol amb l’arribada del liberalisme. Amb la mort de Fernando VII i la victòria liberal de 1833, s’inicia aCatalunya una etapa dinàmica protagonitzada per una burgesia que comença a enriquir-se gracies al ràpid desenvolupament industrial de Catalunya, i que conquista el poder fent triomfar els seus principis ideològics i estètics amb la proliferació
de nous teatres i la conversió de l’art dramàtic en un espectacle de masses.

A la dècada dels anys trenta del segle XIX, amb la desaparició delmonopoli que fins aleshores tenia el Teatre de la Santa Creu, a Barcelona, van començar a sorgir nous teatres. Aquest fet va disparar la demanda d’escenografies i, alhora, va permetre la consolidació de gèneres, com el drama romàntic, que requerien tècniques i recursos nous.
Fins aleshores els escenògrafs catalans, des del neoclassicisme, havien cultivat un tractament de l’espai senzill de planta,aplicat als nous i variats temes i localitzacions del repertori romàntic i utilitzant també els recursos pictòrics que intensificaven la valoració emotiva del color i la llum pintada.

Amb el romanticisme s’inicia un llarg període que tindrà la seva evolució natural fins a començaments del segle XX, on s’obriren nous camins dels plantejaments estètics.
Dins d’aquest ampli moviment que es conformacom un dels més interessants i fructífers de l’escenografia catalana, podem considerar dues fases que evolucionen juntament, casi imperceptiblement , amb una frontera entre el 1868 i el 1870, moment en el qual el romanticisme pren noves posicions que el permeten qualificar-lo ja de realisme, o millor dit, de realisme (post) romàntic.


L’any 1837, mentre Bonaventura Planella i Francesco Luciniacabaven la seva carrera en el Teatre de Santa Creu, Josep Planella i Eusebi Lucini, fills seus i primers escenògrafs catalans plenament romàntics, iniciaven la seva dedicació en el Liceu de Montsió, l'immediat precedent del Gran Teatre del Liceu, tot dissenyant espais per a les apassionades òperes del repertori belcantista de Rossini, Donizetti, Mercadante, Hérold o Bellini. Eren espais plens declima, però encara rígids en el seu plantejament. L’any 1840, però, l’escena catalana serà sacsejada per l’arribada de l’escenògraf francès Louis Lucien Penne al Teatre de la Santa Creu, i que excitarà els sentits del públic amb decorats replets de fantasia i color, d’una gran diversificació formal i d’un sorprenent sentit del dinamisme escènic.
Set anys més tard l’hegemonia francesa esconsolidava plenament. En una operació d’exhibició de poder, la burgesia catalana que havia patrocinat la construcció del nou Gran Teatre del Liceu, contractarà per a les seves primers temporades als principals escenògrafs que treballaven per la Òpera de París: Henri Philastre i Charles -Antoine Cambon amb el seu deixeble Fèlix Cagé. Aquests, eren precursors d’una escola pictòrica que supeditava el...