L'arbre i la xiqueta

Estem acostumats a que en les fabules parlen els animals, pero no els arbres.
No obstant aixo, a cada punt oim parlar del llenguage de les plantes.
Yo no sé si elles parlen verdaderament o som nosatros qui els l'ho atribuim.
Siga lo que vullga, aci va a continuacio , no un coloqui que una volta van tindre un arbre i una chiqueta, sino una serie de monolecs i converses que ells tingueren en alo llarc del temps.
A la manera de les fabules, tambe esta narracio tindra, si se vol traure, la seua lliço moral.
Un pardalet portava en el bec una llávoreta com una almela, la qual, com tenia la corfa tant dura, no podia menjar-se-la si no la trenca va.
Pensava llançar-la des de lo alt, damunt d'unes penyes , per a que s'esclafara, pero va errar el calcul i la soltà damunt del jardi d'unaplaceta.
Quan regaren el jardi, l'almeleta quedà soterrada, i a pur de regar-se una i atra volta, al cap de tres mesos va escomençar a donar senyals de vida.
Segurament per l'humitat s'havia podrit la crosta de l'almela, i el gallo, a l'unflar-se, havia tret una punteta cap avall, que es convertiria en l'arrail, i unes atres puntetes cap amunt, els cotiledons , que buscaren la llum del sol i lallibertat, este brot, al principi blanc com la llet, al surgir de la terra, cada vegada era mes vert, d'un vert fosc.
Quan esta mata assomà, a ras de terra i recibi el primer raig de Sol, exclamà: ¡ gracies siguen donades a Deu pel benefici que'm fa de l'existencia!.
Des del primer dia la seua vida transcorria tranquilament, creixent poc a poc, gracies a l'aigua, que de quan en quan li sostovavala terra, permetent-li chuplar l'aliment apropiat, i gracies tambe a l'astre rei, que li enviava la seua alegre llum i els seus benefics rajos.
L'unic motiu de preocupacio per a l'arbret, eren els chiquets que jugaven a pilota o li pegaven patades al balo en la placeta, quan estaven a punt de chafarlo, corrent darrere de l'esfera, que s'en fugia del seu camp d'operacions.
perque les alimanyes,com per eixemple, els insectes i les rates, no tenien vida en aquell jardi, per les defenses de la propia naturalea i, sobre tot, per la presencia dels gats, que em aquella placeta vigilaven dia i nit en espera de algun ratoli.
El primer i el segon any, l'arbret estava encantat de la vida, veent cada dia eixir i pondre's el sol, i cóm se turnaven la llum del dia i la foscor de la nit.
No sabiaqué admirar mes, si l’esplendor del Sol, o la argentada llum de la Lluna o el firmament sembrat de millons d'esteles.
Pel mati veia com s'obrien els capolls de les flors i cóm estes mostraven sos policroms petals i exhalaven sos intensos perfums escoltava embelesat com les aus prorrumpien en armoniosos cantics, i les mirava saltant juguetones d'aci cap alla sense parar.
Un atre fenomen que eldeixava maravellat era el canvi de les estacions: com al iniciar-se la primavera, tota la creacio, dormida durant el llarc hivern, com si responguera a un conjur, se revestia de verdor i oferia l'espectacul sorprenent de ses policromes flors i sabrosos fruits.
En si mateix experimentava este miracle, cubrint-se de fullage i creixent paulatinament, pero sense parar.
Tot anava be, fins que el tercerany es presentà un hivern molt riguros, i el nostre arbre va estar en perill mort.
Primerament, caigue una gran nevada, que cubri poble i muntanyes d'un pam de neu.
L'abre patia fret, pero el podia soportar.
Se llimitava a dir: ¡quin fret tinc, quin fret tinc.
Despres vingue un huraca, que va arrancar d'arrail una serie d’arbres, els mes corpulents, al seu costat.
El nostre abre va passar mespor que un conill; tot era dir: “Senyor Huraca, tinga compasio de mi, ¿no veeu que soc chicotet? Vaja a visitar a les garroferes i oliveres, als alcornocs i carrasques i atres arbres forts i vells, a qui la força del vent no pot fer tant de mal; ¿ no veeu lo tendret que soc? un rafec vostre pot acabar en la meua vida".
Lo que va salvar al nostre arbre va ser tindre una soca tan primeta i...