L'últim metro de la matinada

L’últim metro de la matinada (Joan Barril)

El noi va baixar les escales de l’estació amb pressa.
Si tot anava bé, encara agafaria el penúltim tren de la nit i arribaria a casa. L’estació eramolt profunda; i va sentir de lluny el xerric dels frens, l’esbufec de les portes en tancar-se i l’inici de la marxa. En arribar a l’andana només tres llumetes vermelles que s’allunyaven túnel enllà,indicaven que hauria d’esperar el darrer metro o sigui,  deu bons minuts. Estava sol a l’estació, qui vol viatjar aquella hora. Caminava amunt i avall de l’andana xutant una xapa d’una begudarefrescant. Les seves passes i el so metàl·lic ressonaven per la volta, i va tenir la mala sort que la xapa se li escapés i anés a caure a la via. S’havia quedat sense entreteniment, va asseure’s per gaudirdel silenci. El brunzir de les catenàries, un petit so de rata rossegant alguna cosa, el canvi de minut del rellotge penjat a la paret… Va sentir aleshores unes passes que venien per l’escala del’altra banda. No eren passes amb presses com les seves, eren passes tranquil·les, de model a la passarel·la o d’ algú que ja ho té tot fet. Anava acostant-se, i finalment van donar pas a l’andana del davanta una noia esvelta, pausada, amb una carpeta sota el braç i sense saber on posar-se, incòmoda potser en aquella soledat només trencada per la mirada d’ell.
Va asseure’s també al banc de l’altrabanda de les vies.          
Ni ell ni ella aixecaven el cap, i la mirada es perdia per terra, però de tant en tant es buscaven, es trobaven i tornaven a mirar el terra. Ell es va aixecar i va anar cap ala dreta, a l’altra banda de l’andana, ella, va fer com si mirés els papers de la carpeta, després va ser ella la que va endreçar els papers i ell va tornar a asseure’s.
Ell aleshores va acostar-sea la vora de l’andana intentant que el túnel li donés la contemplació del tren llunyà, però… el tren no venia. Van anar-se acostumant a les seves respectives soledats.
No es deien res, però se...