L'amor es cosa de quimics

L’amor és cosa de químics
Estava indecisa. No sabia quina roba posar-se i era la festa de la seva graduació. Totes les seves companyes comentaven aquells últims dies a classe: “Jo l’altre dia em vaig anar a comprar un vestit caríssim amb brillantets a la cintura!”, “Ai, doncs jo avui aniré amb la meva mare a comprar-ne un, així me’l pagarà ella!”, “Jo aquest migdia us passaré una foto amb elvestit posat pel grup de Whatsapp, a veure què us sembla!”.
Feia un temps que se sentia incòmoda amb els seus companys i companyes; es notava diferent de la resta. Ella no era de portar vestits, ni de gastar-se un dineral en la roba, ni de dependre totalment dels seus pares, o bé, del seu pare. La seva mare desgraciadament, havia mort feia dos anys en un accident de moto, per una mala combustió dela gasolina, cosa que va suposar l’explosió del motor i la mort de la dona. Això l’havia marcat de per vida, però ella era una noia forta i volia esbrinar com podia haver passat allò, i investigar-ho per evitar-ho en un futur. Ella era una noia senzilla, més aviat lliure i autònoma, i això la feia sentir distant de la seva colla d’amics.
Finalment, es va afartar del que s’imaginava que diria lagent i va decidir agafar el primer que li va passar pel cap. Una samarreta negra oberta per l’espatlla i uns pantalons arrapats amb estrips als genolls. Per acabar d’arrodonir el vestit, es va posar un collaret amb una insígnia de la qual en desconeixia el significat; tot i així li encantava, i tenia planejat atorgar-li el seu propi significat.
Faltaven unes hores per la festa, i mentre pel grupde Whatsapp de les amigues parlaven i enviaven fotos del maquillatge, ella estava estirada al llit llegint una de les seves novel·les preferides, els Jocs de la Fam. Era el tercer cop que se la llegia, i cada cop l’apassionava més. Estava ben tranquil·la, mentre les seves amigues seguien parlant desesperadament entre elles. Quan li faltava el final per llegir-se, es va enrabiar, va agafar el mòbili va abandonar el grup; ja n’estava farta.
Realment, ella tan sols anava a la festa per poder-se trobar amb ell, el noi del seu tipus, del qual estava enamorada des del principi de curs. Tan sols s’havien dirigit la paraula un parell de cops a classe de química, mentre seien junts, malgrat això, ja trobava la seva veu encisadora i sensual. Aquells moments amb ell a classe es feien incòmodes, isemblava que hi havia tensió per les dues bandes.
Finalment va arribar l’hora, va anar cap a l’institut mentre escoltava el CD d’un grup que havia sortit feia un parell de dies. Quan va arribar i va veure tots els seus companys vestits d’aquella manera tan clàssica, li van agafar ganes de vomitar i va decidir retrocedir, i tornar cap a casa. Pensava que per molt que aquell noi fos allà, no valia lapena estar amb tota l’altra gent passant-ho malament. Va arribar a casa i va anar directa al llit, on va deixar anar tota la ràbia. Per què aquell institut? Per què aquella ciutat? Per què aquella merda de gent que l’envoltava? Realment allà no tenia res que l’estimés de debò. Ni el seu pare, ni les seves “amigues” i ves, el noi tampoc, o això creia.
Al cap d’una estona, el seu mòbil no deixavade vibrar, rebent missatges de les seves amigues i d’un número que desconeixia, que creia que era algun altre company de l’institut; ella no feia cas a res. No en tenia ganes.
De sobte, va fer un cop d’ull a la pantalla de l’aparell, i hi va veure una cosa que la va sorprendre. Era del número desconegut. Deia: CH3COOH. “És l’àcid fòrmic”, va pensar. En aquell instant, li va venir al cap unaclasse de química. Quan la professora va anomenar aquest compost, ella i en Fèlix, el seu amor, es van posar a riure desconsoladament, i van creuar la mirada, veient-se els dos les fesomies de felicitat, quan de sobte, un “no-se-què” del cervell els va fer callar als dos, enrojolant-se de cap a peus.
Va agafar la ronyonera i va començar a córrer cap a l’institut, un altre cop. Ja s’imaginava...