L'Engronsadora

Fosc. Només una petita llantia d’oli, que regala una minúscula flama, dibuixa les siluetes dels objectes de l’habitació; un llit estret, una taula destartalada i una engronsadora entregada iconvençuda de no tenir més destí que alimentar al famolenc corc. No fa fred, però jo el note als ossos, i s’intensifica en escoltar el xoc violent de les gotes de pluja a tot arreu. De tant en tant, tots’ilumina amb un flash d’aquell color tan característic entre lila, blau clar i el blanc més cegador i que provoca una hipertensió de cada múscul i una agudització de cada sentit fins que, per fi, escolte elsoroll potent, poderós, i conclusiu del tro… i tot torna a començar. Fa moltes hores que ha marxat el llum, i la tempesta no amaina.

Jo no faig res, només reste allí, al bell mig d’aquella terribleestança, trista per pobrea, amb presència de res i absència de tot. Fes alguna cosa, em dic. Però l’organisme no respon a la meva ordre; es com si hagués perdut tot poder sobre qualsevol cosa, com sila meva voluntat s’hagués esvait davant d’una amenaça disfressada que s’amaga dels ulls de la resta i es deixa veure només al meu davant, dibuixant aquell somriure maliciós que se’m grava a foc en elcervell, i es repeteix… i es repeteix…

Impotència. El món s’acaba fora d’aquelles parets destartalades i no puc ni tan sols sentir por. M’he convertit en una mena de fantasma que es troba foradels límits de la comprensió de tot mortal i que es regeix per una lògica abstracta per a les ments de qualsevol igual… que ara sembla tan diferent. Si al menys pogués alliberarme de mi mateix.

Morper dintre, davant duna creuada interminable que desitge amb totes les meves forces que siga contra tot allò que habita fora de la meva pell, però aquest desig és un d’aquells impossibles, puig laguerra és de portes endins. La meva psique ha assetjat les muralles, cada cop més febles i primes, d’una ànima que mor de passivitat i trsitesa, i que ha perdut la gana de lluitar. Allà on viuen la...