L´Ultim Dia De David

L´ULTIM DIA de David


Jo sols tenia 18 anys, hi havia parat d´estudiar desde ben jove… una vegada sabia sumar, llegir i escriure, em vaig posar a treballar en el mas de la meua familia, on havia viscut tota la meua vida, era el primer dia que estava en València i poques vegades havia estat a la ciutat, ya que vaig anar a visitar a un amic meu que ja hi portava un any estudiant.
Era de nit,estava en el barri Tres Forques al carrer Virgen de la Cabeza, molt a prop d´unes cases molt velles i detartalades, on viu un tipus de gent que no m´agradaria trovar-me un dia com aquest, tot sol i sabent que tenia que passar per aquell lloc per anar a casa del meu amic. A més a més, estava tot molt fosc, em sentia sol, asustat i atemorit pel que podía ocorrer en aquell moment, també em notava elpèl humitejat a causa d´una lleugera pluja i estava nerviós …. molt nerviós.
Sentia la pressència d´algú al meu voltant però no hi estava segur perquè jo era un xicot molt poregós, que no eixia quasi mai sol de casa, damunt erà la primera vegada que estava a la ciutat, m´havia perdut i era de nit.
No sabia que fer, estava indecís a causa de la por, casi paralitzat. I de sobte, vaig recordar lesparaules que una vegada em va dir el meu oncle, ell sempre m´ha ajudat amb paraules molt reconfortants, a més és una persona molt sávia : “La gent no busca raons per fer allò que vol fer, pero sí busca excuses quan no vol fer-ho”. Aleshores en vaig adonar del verdader significat de les paraules que em va dir el meu oncle, les vaig recordar varies vegades i vaig arribar a la conclusió de que teníaque creuar. I així vaig fer, al principi estava totalment segur, pero comforme anava acostan-me a l´entrada del primer carreró anava fense, més i més dur, així que vaig decidir parar per reflexionar. Vaig intentar recordar les paraules del meu oncle però cada vegada en costava més ferme a la idea que tenia que creuar, de fet, del que en vaig adonar era de que sols estava buscant una excussa baratai em vaig tornar a omplir de valor i vaig tirar cap a endavant. Estava avançant sense pausa, pero repentinament es girà un vent molt fort que en va fer tancar els ulls, a conseqüència vaig tropessar amb una llosa que en va fer caure a terra. Quan vaig tractar de incorporar-me em vaig adonar que estava tot banyat en mig d´un carreró molt estret que sols tenía dos eixides, amb unes parets sensefinestres, totes blanques, amb una porta cada pocs metres i molt iguals, eren completament simètriques, a no ser perqué en el portal d´una casa i havia un gat negre, amb un ull de cada color i que al vorem es va astorar, com si vullguera atacar o defendres. Aquest fet em va gelar el cos, de fet, em vaig esgarrifar i em va entrar molta més por que al començament, estava tremolant i asustat, ja queencara notava eixa presència tan extranya al meu voltant.
De sobte, vaig sentir un soroll, em vaig quedar de pedra i el gat es va esfumar. En eixe mateix moment aparegué un noi més jove que jo obrint una porta, així i tot, el seu rostre era el de una persona que ha tingut una vida molt dura, ja que tenía un rostre molt definit, poc propi d´una persona tant jove, amb un nas aguilenc, una barbillaredona i el coll molt llarc. Tenía els ulls blaus oscurs, com el fons marí, damunt d´aquests tenía dos fines selles negres com una nit de plutja, igual que el seu cabell fi com la seda, que li caía per damunt dels muscles. Es quedà mirant-me amb una cara desconcertant. Mai hi havia vist una cara que em donara tanta inseguretat ja que els seus ulls s´endinsaven i no em permetien saber que volía de mi.Estava a punt d´anar-me´n corrent, de sobte en vaig adonar de que aquesta volta les meues cames no anaven ha ajudar-me, les tenía paralitzades, així i tot notava la gelor que tenía en els peus.
El noi obrí la boca com si anara a gesticular alguna paraula que de fet no vaig poder aplegar a entendre, si es que ni havia pronunciat alguna. No estava segur i per això no li vaig fer cap pregunta, a...