L'últim metro de la matinada
El noi va baixar les escales de l’estació amb pressa.
Si tot anava bé, encara agafaria el penúltim tren de la nit i arribaria a casa. L’estació eramolt profunda; i va sentir de lluny el xerric dels frens, l’esbufec de les portes en tancar-se i l’inici de la marxa. En arribar a l’andana només tres llumetes vermelles que s’allunyaven túnel enllà,indicaven que hauria d’esperar el darrer metro o sigui, deu bons minuts. Estava sol a l’estació, qui vol viatjar aquella hora. Caminava amunt i avall de l’andana xutant una xapa d’una begudarefrescant. Les seves passes i el so metàl·lic ressonaven per la volta, i va tenir la mala sort que la xapa se li escapés i anés a caure a la via. S’havia quedat sense entreteniment, va asseure’s per gaudirdel silenci. El brunzir de les catenàries, un petit so de rata rossegant alguna cosa, el canvi de minut del rellotge penjat a la paret… Va sentir aleshores unes passes que venien per l’escala del’altra banda. No eren passes amb presses com les seves, eren passes tranquil·les, de model a la passarel·la o d’ algú que ja ho té tot fet. Anava acostant-se, i finalment van donar pas a l’andana del davanta una noia esvelta, pausada, amb una carpeta sota el braç i sense saber on posar-se, incòmoda potser en aquella soledat només trencada per la mirada d’ell.
Va asseure’s també al banc de l’altrabanda de les vies.
Ni ell ni ella aixecaven el cap, i la mirada es perdia per terra, però de tant en tant es buscaven, es trobaven i tornaven a mirar el terra. Ell es va aixecar i va anar cap ala dreta, a l’altra banda de l’andana, ella, va fer com si mirés els papers de la carpeta, després va ser ella la que va endreçar els papers i ell va tornar a asseure’s.
Ell aleshores va acostar-sea la vora de l’andana intentant que el túnel li donés la contemplació del tren llunyà, però… el tren no venia. Van anar-se acostumant a les seves respectives soledats.
No es deien res, però se...
Regístrate para leer el documento completo.