L’accident De Phineas Gage I El Seu Llegat A La Neurobiologia

L’accident de Phineas Gage
i el seu llegat a la neurobiologia
Introducció
Potser el cas de dany cerebral més famós de la història sigui el sofert per un treballador d’una via ferroviària anomenat Phineas Gage el 13 de setembre de 1848; que dotze anys després, el 21 de maig de 1860, li produeix la mor després d'una sèrie de sobtades crisis amb compulsions.
Al 1868 el Dr. Harlow publica el cas,descrivint per primera vegada els canvis de personalitat experimentats per Gage després de la lesió. No obstant això, poques persones coneixeran de l'existència d'aquest article.
No serà fins a finals de la dècada de 1870 que Phineas Gage pugui assegurar un lloc permanent en la història de la neurobiologia, rescatat de l'oblit de la mà del Dr. David Ferrier, un dels primers defensors de lalocalització de la funció cerebral. Per Ferrier, Gage constituirà un tràgic experiment natural que li permetrà corroborar que el còrtex prefrontal no és un àrea no- funcional del cervell.
D’aquesta manera, la lesió causada per una barra de ferro en el còrtex prefrontal de Phineas Gage marcarà els inicis de la investigació per comprendre l'enigma d'aquesta fascinant regió del cervell.Història de la localització de la funció cerebral
Les especulacions
Temps enrere els egipcis, per exemple, van considerar el cervell un element inútil i temps endavant els antics grecs van considerar el cor com a centre de totes les emocions.
No va ser fins més tard que van esbrinar que el cervell era el centre de la intel·ligència, de les emocions i la voluntat. Com un intent per definir l’intel·lecte i la personalitat dels individus amb base en l’anàlisi palpatori de la forma del crani , va sorgir la frenologia, una pseudociència intuïda i desenvolupada per Franz Joseph Gall, l’anatomista i fisiòleg alemany més gran del seu temps i un dels pioners de la doctrina que el cervell era l’òrgan de la ment.
Per recolzar les seves idees, va estudiar més de 300 cranis amb el seu alumneJohann Caspar Spurzheim (1776-1832) i van descriure certes funcions intel·lectuals i espirituals a diferents àrees del neocòrtex a les quals van anomenar “òrgans”. Pensant que “el crani és modelat pel cervell”, van desenvolupar un mètode observacional de la conducta que s’associava a accidents anatòmics del crani reconeguts pel frenòleg mitjançant la palpació.
Gall i Spurzheim van intentar definir l’intel·lecte i la personalitat dels individus com a base en els anàlisis de la forma del crani fonamentant-la en cinc raons:

* La primera que el cervell era l’òrgan de la ment o de l’esperit.
* La segona que la nostra activitat mental es caracteritzava per un número definit de facultats mentals.
* La tercera que aquestes facultats son innates i cadascuna s ‘origina en una regiócerebral.
* La quarta, que la mida de cada regió cerebral estava relacionat amb la influencia que aquestes facultats mentals exerceixen sobre el caràcter de l’individu.
* I la cinquena, que hi ha una correspondència precisa entre l’estructura del cervell i la estructura del crani, pel que les facultats mentals de l’individu es poden conèixer en l’estudi de la morfologia o fisiognomia cranial.Per aquells metges que desconeixien fets de la neurologia o de les psicologies contemporànies, aquests fets eren perfectament raonables. Avui en dia, en canvi, ho veiem ridícul per varies raons. El raonament és el mateix però el contingut és diferent.
Una altra dèbil presumpció va ser creure que el creixement del cervell podria deformar l’os cranial suprajacent. Un altre problema addicional elva constituir la carència de procediments estadístics que permetessin establir una correlació entre la extensió de les facultats dels individus i la mida de les protuberàncies en diferents parts del crani.
Malgrat aquestes debilitats, els treballs de Gall i Spurzheim van començar el camí per la investigació de la localització de funcions, o doctrina segons la qual diferents parts del cervell...