T'estimo [Lara De Sousa Amorin]

T’ESTIMO
La filosofia Xinesa del Ying i el Yang explica que tot allò que existeix en l’univers es divideix en dues forces fonamentals, oposades però complementàries. Aplicada a la vida real vindríem a entendre aquesta filosofia com que les coses bones mai vénen soles, sinó que sempre vénen acompanyades per altres de dolentes. Per tant, els nostres grans somnis i desitjos poden acabar sent elsnostres pitjors malsons.

Si el teu desig de complir els teus somnis no és tan gran com per acceptar qualsevol sacrifici per fer-lo realitat, et recomano que deixis de llegir, perquè hi ha històries que fan encongir el cor fent semblar porucs als més valents i esfumen qualsevol rastre d’esperança.

Com cada dia em dirigia cap a classes tranquil·lament, o més ben dit, arrossegant els peus quesemblaven encadenats al meu llit per la son. Era increïble, ja feia segon de batxillerat i encara em costava horrors aixecar-me; segons la meva mare era perquè era una mandrosa, però des del meu punt de vista era una evident falta de motivació. El meu somni sempre havia estat ser ballarina i mostrar el meu talent al món, però la meva mare no es cansava de repetir que per una noia tantintel·ligent com jo el millor era fer una carrera de medicina. Crec que si aleshores encara continuava anant a classes de ball era pel meu pare. Sempre aconseguia convèncer a la meva mare amb arguments com: “L’esport fa bé al cos i al cervell” o “Mentre balla no fa gamberrades pel carrer”, o fins i tot “Ja és grandeta per decidir”. Jo li estava molt agraïda, ja que era el meu àngel de la guarda, que emmantenia suspesa impedint que toqués de peus a terra –o en el meu cas de cul-.

Aquell matí m’havia abrigat bé, encara no era hivern, però la tardor a Lleida podia arribar a ser molt freda –bé, no era ben bé Lleida, però si un poble proper−. Per sort, amb unes botes, un abric i una bufanda, el fred semblava desaparèixer; i aquest cop havia optat per aquests perfectes accessoris.Anava caminant, intentant recordar els passos de la coreografia del dissabte quan, de cop, vaig notar que algú se’m tirava a sobre, el que a aquelles hores va fer que gairebé caigués de morros a terra.

-Eli!- va cridar la noia que se m’havia llençat a sobre.

-Ostres, Sílvia!- vaig dir recuperant l’equilibri de forma sapastre, per no dir ridícula.

-Clar! Qui havia de ser?- va preguntarsorpresa la meva amiga que es va limitar a arronsar les espatlles, sospirant com a resposta- No et fiquis així, avui tens raons per estar feliç –va exclamar eufòrica−: el circ ha vingut al poble!

-I això a mi com m’afecta? No estic per pallassos- vaig contestar recordant que estàvem en plena època d’exàmens.

-Sempre tan avorrida- va remugar inflant les galtes semblant més petita del que realmentera-. Si vols ser ballarina professional, aquesta és la teva oportunitat- va saltar enèrgicament deixant-me anar i posant-se tant entusiasmada com si fos el seu futur, i no el meu.

La meva millor amiga, la Sílvia, estava una mica tocada del bolet, però a vegades li venien idees com aquestes que per molt estranyes que semblessin podien arribar a ser bones idees. Tenint en compte que la mevamare no faria res perquè complís el meu somni, hauria de ser jo qui es mogués. Ja ho deia la dita: Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà la muntanya. Era el meu somni, i jo me n’hauria de preocupar. Aquell dia es va fer més llarg que de costum; res del que em diguessin, ja fos a classe o les meves amigues, tenia significat per mi; ni tan sols puc recordar res que no fos el que va passar aquellatarda.

Finalment, després d’una llarga espera, l’esperat timbre que senyalitzava el final d’aules va sonar. Els crits dels alumnes van fer de cor al sorollós timbre, però jo ni tan sols el vaig sentir .Em vaig apressar a sortir de l’escola, sent la primera en travessar la porta que separava les responsabilitats de la lliberta. Vaig arrencar a córrer en direcció al solar dels...