t sgg bb

LO PI DE FORMENTOR – MIQUEL COSTA I LLOBRERA
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, 
més poderós que el roure, més verd que el taronger, 
conserva de ses fulles l’eterna primavera, 
i lluita amb les ventades que atupen la ribera, 
          que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada; 
no va la fontanella ses ombres a besar; 
mes Déu ungí d’aroma sa testaconsagrada 
i li donà per terra l’esquerpa serralada, 
          per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, 
no canta per ses branques l’aucell que encativam; 
lo crit sublim escolta de l’àguila marina, 
o del voltor que puja sent l’ala gegantina 
          remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta; 
revincla per les roques sapoderosa rel, 
té pluges i rosades i vents i llum ardenta; 
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta 
          de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge: 
domina les muntanyes i aguaita l’infinit; 
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge 
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge 
          per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulenles ventades 
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal, 
llavors ell riu i canta més fort que les onades, 
i triomfador espolsa damunt les nuvolades 
          sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, 
com una prenda santa duré jo el teu record. 
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura 
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... 
          Ohvida... noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada 
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals. 
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, 
i tes cançons valentes ’niran per la ventada 
          com l’au dels temporals.
LA VACA CEGA – JOAN MARAGALL
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop deroc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ellacauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.ODA A ESPANYA – JOAN MARAGALL

Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua no castellana:
parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.
Jo vullparlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a mort els fills,
te satisfeies d’honres mortals
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a quemorissin:
somrients marxaven cap a l’atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,...