4156ujyhui

Pitàgores.
Va néixer a Samos (570 a.C.) on va rebre la influència de les religions orientals. Segurament per causes polítiques es va veure obligat a emigrar cap al sud d’Itàlia, on va crear, en diverses ciutats, unes comunitats semblants a les òrfiques però amb un altre vessant a més del religiós: l’estudi. Eren cercles tancats de deixebles que vivien en comú i amb el pacte de mantenir ensecret llurs activitats, per això per a entrar en ells calia seguir tot un procés d’inicialització. Es creien en possessió d’un saber superior i elegits per reformar moralment la societat, i per això també eren grups de pressió política.
Hom atribueix a Pitàgores la invenció de la taula de multiplicar i del teorema que porta el seu nom. Els pitagòrics en allò científic, van conrear especialment lamatemàtica, la música i l’astronomia. En allò religiós afirmava la immortalitat i la transmigració de les ànimes, i concedien una importància fonamental a llur purificació a través del coneixement i d’un sistema de vida rígidament regulat per prohibicions. En allò polític, van donar suport al partit dòric i van exercir el poder prolongadament, fins que per allà a la meitat del segle V a.C. es vaproduir una rebel·lió en què van continuar mig segle més en la Magma Grècia, fins a llur dispersió definitiva.
La doctrina de l’ànima
Els pitagòrics van adoptar la creença òrfica que l’home es format per un cos i una ànima. El cos és impur, sotmès a constants transformacions, esclavitzat per les necessitats materials (menjar, sexe, ...), ofuscat i enganyat pels sentits i, en definitiva, mortal.L’ànima en canvi, és pura i immortal, i el seu únic desig és el saber: arribar a descobrir els secrets de la naturalesa per reconèixer-se a ella mateixa contra l’engany dels sentits, que li mostren que tota la realitat és canviant i caòtica. L’ànima es troba estranya i presonera dins del cos, del qual no podrà alliberar-se fins que aquest mori. Però no serà un alliberament definitiu, ja que creien tambéen les doctrines orientals de la transmigració de les ànimes: aquestes es reencarnen en diversos cossos d’animals i, fins i tot, de plantes. Creien que és l’ànima qui dóna vida a la matèria, i per això diem que un ésser viu és un cos animat.
Som molt lluny de la visió hilozoista dels jònics: la matèria, ara, és considerada inerta i perquè visqui cal que sigui informada per un principi vitaldistint d’ella. Les ànimes són autònomes i no tenen un vincle íntim amb els cossos i per això passen d’uns cossos a uns altres. A través de la purificació, l’ànima té la possibilitat de rompre la cadena de les transmigracions i d’accedir a la vida superior, al món de les astres, que els pitagòrics consideraven perfectes i eterns, és a dir, divins.
Per això una d les finalitats d’aquestes comunitatsera la purificació ja que la vida present condiciona les reencarnacions futures: el pur s’encarna en el pur i el impur en l’impur. El concepte de puresa era, per tant, fonamental i l’identificaren amb el d’harmonia, el qual consisteix en l’ordre, és a dir, la bona articulació dels elements que conformen una realitat. Així, l’ànima és harmonia perquè és el principi que ordena el cos (quan no hi és,aquest es desfà). La bona política és el principi d’ordre de la comunitat i la terme, el principi d’ordre de la natura.
La purificació de l’anima es realitzava a dos nivells: l’ascètic i l’intel·lectual.
Ascètic: consistia en l’acompliment d’un seguit de pràctiques destinades a alliberar-se de les tendències desordenades del cos. Molts d’aquests preceptes es referien al menjar i al beure, jaque amb un bon règim alimentari aconseguien mantenir el cos en forma (en ordre) per poder practicar de manera òptima l’altre nivell de purificació, el creixement.
Intel·lectual: consistia en l’adquisició del coneixement, activitat pròpia de l’ànima.
La transmigració, en la doctrina de Pitàgores, ofereix també un marcat caràcter etic-religiós. Les oracions de l’home, en una existència...