Anàlisis Oda a Catalunya des del Tròpic d'Agustí Bartra

AGUSTÍ BARTRA Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre
l’enyorança no.
No l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
idesvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,
sinó crit de zel fluvial,
Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m’estan ocultant l’uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles
clandestinament.
Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada
arrel del teu nom.
Aquí, onÀfrica i els ciclons es citaren,
la sal d’aquestes aigües soscava l’antiga alegria
de la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la
ruïna d’un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l’aire estrany, circuloentre les argentades
columnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel
dels continents,
comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan
fabulosament distants dels pins.
Oh, Pàtria que tant se t’ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius queno coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels dies
adornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l’anhel que, a
través de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.
Plor i sanglot potser, però l’enyorançano.
Com puc enyorar-te si no t’has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència
com l’amor en el refugi
dels cossos?
La teva crida immensa -detonació de veles
dins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l’univers que s’iniciava
en mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,
integrant-te a l’instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitatabrupta de la riba i el
ràpid somni de la correntia.
Tu ets la terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la
teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,
als cims, sota els arcs de l’alba nova.
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre
les escumes…

LECTURAI COMPRENSIÓ DEL TEXT:

*Agustí Bartra es va haver d'exiliar durant la Guerra Civil. Primer a Santo Domingo i un any després a Mèxic, des d'on va escriure aquest poema.

Estrofa 1 --> En la primera estrofa l'autor admet que troba a faltar Catalunya i el fet de lluitar per ella, ja que és la seva pàtria i se l'estima més que res.

Estrofa 2 --> En els tres primers versos d'aquesta estrofaAgustí Bartra ens diu que la seva pàtria, Cataluya, és el seu esperit.
En els versos restants ens explica que encara que el separin sols, pluges, terres i mars d'ella i la distància faci que sembli un record llunyà, ell encara la té present.

Estrofa 3 --> Indirectament ens fa saber que es troba a Amèrica.

Estrofa 4 --> Aquí ens segueix dient que encara viu a Amèrica i ens vol transmetre comd'estrany es sent pel fet de no estar a Catalunya.

Estrofa 5 --> En aquesta estrofa diu que podria plorar per la distància i el desig que té de tornar i alhora es pregunta què fa en aquelles terres que no el coneixen.

Estrofa 6 --> Aquí ens aclareix que el que sent són sentiments de tristesa i dolor però no d'enyorança perquè per trobar a faltar alguna cosa primer t'has de desprendre d'ella...