Aristòtil vs Platón

ARISTÒTL vs PLATÓN
Teoria del coneixement
Tots dos persegueixen el mateix, però per camins i des de supòsits diferents, és a dir, lluiten contra el relativisme dels sofistes però amb eines filosòfiques diferents.
Si recordem per a Plató el coneixement consistia bàsicament en un procés de record. Les idees o universals dels quals només en posseïm una còpia imperfecta i enganyosa en aquest mónsón accessibles als éssers humans perquè aquests ja tenen, d’alguna manera, la seva emprenta. L’ànima, afí a les essències immutables, ja les ha contemplat abans d’encarnar-se i ara només li cal recordar el que ha vist amb anterioritat.
L’empíric Aristòtil no accepta aquesta existència innata de les idees. En un símil molt il•lustratiu, parla de l’ànima com si fos un “full en blanc” on no hi hares escrit. En néixer, la nostra ment està buida, tot el que arribarem a conèixer ho anirem adquirint per mitjà del que ens proporcionin els sentits i les altres facultats humanes.
Malgrat les diferències, tots dos filòsofs confien en la possibilitat humana d’assolir un coneixement segur, estable i universal. Tot i així, tenen un concepció del procés de coneixement força diferent.
Mentre queper a Plató el coneixement sensible forma part de la doxa o opinió, i per tant no és més que un coneixement aparent que el filòsof ha de deixar de costat, per a Aristòtil, al contrari, des d'un punt de vista empirista ens diu que el coneixement comença necessàriament per la sensació, de manera que sense coneixement sensible, sense l'experiència no és possible el coneixement. Com a conseqüència del'anterior, per a Plató, les idees es coneixen de forma directa en una espècie d'intuïció intel•lectual en la qual el filòsof contempla les idees directament. Per a Aristòtil, al contrari, els universals es contemplen després d'un procés d'abstracció que com ja he dit part de la sensibilitat.
REALITAT: Com resolen comparativament Plató i Aristòtil el problema del canvi que deixa Heràclit iParmènides?
Una de les primeres preocupacions dels filòsofs va ser la de trobar un explicació racional per a tot el que els envolta; la naturalesa.
Entre els primers filòsofs trobem a Heràclit, que recollirà aquesta constatació dels nostres sentits i l’elevava a raó universal: tot és en perpetu canvi i transformació, és a dir, el moviment és la llei de l’univers.
Parmènides, en canvi, qüestionava lesdades dels sentits i es refermava en l’evidència lògica: el moviment és impossible, ja que el canvi és el pas de l’ésser al no-ésser o a la inversa, la qual cosa és del tot inacceptable, ja que el no-ésser no existeix i no en pot sorgir res. Per tant, conclou que els nostres sentits ens enganyen i les transformacions que veiem són només una il•lusió.
Així arribarà Plató per donar una explicacióper poder explicar que la nostra realitat si existeix i per tant no és una pseudorealitat.
La teoria platònica representa una mena de síntesi d’aquestes dues concepcions oposades. D’una banda, tenim el món sensible, caracteritzat per un procés constant de transformació (tal com deia Heràclit); de l’altra, tenim el món abstracte i perfecte de les idees, caracteritzat per la incorruptibilitat ieternitat (tal com afirmava Parmènides).
Ara bé, segons Aristòtil, Plató només va juxtaposar les dues concepcions, però no va arribar a integrar-les. Per aquest motiu, no va considerar la seva resposta una autèntica explicació de la naturalesa i el canvi.
Naturalesa humana i política de Plató i Aristòtil
Tan per Plató com per Aristòtil l'ésser humà és un ésser social per natura. L'ésser humà estàrealitzat a viure en societat, degut a la seva natura biològica, al no ser autosuficient, es veu obligat a col•laborar amb d'altres éssers humans i formar grups socials, entre els que destaca, per ser la millor forma d'administrar un Estat, la Ciutat-Estat (La Polis). L'Estat té l'objectiu de garantir la bona vida als ciutadans, i així possibilitar que els ciutadans siguin feliços. Així doncs,...