csdds

De la fi de la segona guerra mundial als anys 60
Els que havien donat suport al règim franquista, va obligar a una certa obertura política i cultural que va incloure el cessament de la prohibició d'estrenar obres en català. La primera representació que es va permetre després de la Segona Guerra Mundial, va ser El ferrer de tall (1874) de Frederic Soler. Aquesta obra va ser la primera d'unanova etapa en la qual es podia representar en català, però sempre passant pel filtre estricte de la censura i en un paisatge més aviat desolador. Fins al final de la dècada de 1950 no es va permetre l'estrena de traduccions al català d'obres estrangeres amb la voluntat d'aïllar el teatre català de les influències internacionals i dificultar-ne la renovació.
Els anys de repressió cap a qualsevolexpressió teatral en català van provocar una gran dificultat per connectar amb la modernitat i la prohibició de les traduccions entorpia la connexió amb Europa i el món. Mancaven, a més a més, espais de teatre popular en català. L'èxit del cinema va fer que es reconvertissin alguns teatres en sales, com el Teatre Borràs, el teatre comèdia, etc.
L'any de la represa del teatre català, el 1946, caliasuperar la ruptura que hi havia hagut a partir del 1939 entre el teatre català i el públic, ruptura que va precipitar una situació de diglòssia. Totes les estrenes eren en castellà i el català havia quedat com una reminiscència del passat. A més, al principi de la recuperació es van reposar els antics clàssics d'abans de la guerra, és a dir, Frederic Soler, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, SantiagoRusiñol o Josep Maria de Sagarra, i per tant hi havia la sensació de viure mirant només el passat.
Autors que ja havien aconseguit una certa posició dins el panorama teatral català es restituïen i escrivien obres en un context nou. Va ser el cas de Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila. El primer va fer un gir amb La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948), dues obres molt europees queremetien a la pèrdua dels valors de la societat però que el públic va rebre amb fredor. Probablement, el pessimisme d'aquestes obres estava més influït per la Segona Guerra Mundial que per la Guerra Civil. Vista la rebuda d'aquest teatre existencialista, Sagarra va tornar a l'estil que l'havia fet tan popular amb una obra en vers, L'hereu i la forastera (1949), amb la qual va obtenir un gran èxit.s'adaptava a les imposicions morals de l'època i a les exigències d'una censura i uns empresaris de caràcter conservador. Això feia que els autors, per estrenar, passessin forçosament pel sainet, el melodrama i el costumisme.
En aquest espai va tenir molt èxit Lluís Elias, sabadellenc que ja havia escrit i estrenat teatre de bulevard abans de la guerra. L'èxit, però, li va arribar després de lacontesa amb comèdies de costums i melodrames. Va reprendre el teatre amb Hermínia, l'auca d'una soltera (1946) i Baltasar (1947). El seu principal èxit es va produir amb Bala perduda, una farsa còmica estrenada al Romea l'any 1951. Salvant els condicionants rígids del context, el teatre de Lluís Elias era elaborat, dels de més qualitat de l'escena comercial.[6]
Josep C. Tàpias i SantiagoVendrell es van esforçar a modernitzar l'escena des del punt de vista estètic i apropar-la al cinema, però sempre des del melodrama efectista i amb una moral catòlica destacable. Van introduir la veu en off a l'obra Una història qualsevol (1954) i temes del moment com sacerdots obrers, estraperlo i nous rics. Eren melodrames d'inspiració cristiana, com El port de les boires (1952). L'èxit del teatre deTàpias i Vendrell va empènyer Sagarra a escriure també un melodrama religiós, La ferida lluminosa (1954), una de les seves peces més celebrades. Aquests autors van ser els més prolífics de la companyia Maragall.[6]
Xavier Regàs es va dedicar a escriure comèdies com El marit ve de visita (1951) o Camarada Cupido (1955), una versió lliure d'una obra de Kataiev que va donar a conèixer l'actor Joan...