De Deus y Herois

de déus i herois
la mitologia als textos

les fonts
cosmogonia
Text 1. Cosmogonia hesiòdica. Hesiode, Teogonia 116-132.
En primer lloc va existir el Caos. Després Gea la d'ample pit, seu sempre segura de tots els Immortals que habiten el nevat cim de l'Olimp. En el fons de la terra d'amples camins va existir el tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros, el més bell entre els déus immortals, queafluixa els membres i captiva de tots els déus i tots els homes el cor i l'assenyada voluntat en els seus pits. Del Caos van sorgir Èrebos i la negra Nit. De la Nit al seu torn van néixer l'Èter i el Dia, els quals va infantar prenyada en contacte amorós amb Èrebos. Gea va infantar primer l'estrellat Urà amb les seves mateixes proporcions, perquè la contingués pertot arreu i poder ser així seu sempresegura per als feliços déus. També va donar a llum a les grans Muntanyes, deliciós estatge de deesses, les Nimfes que habiten les boscoses muntanyes. Ella igualment va parir l'estèril pèlag d'agitades ones, Pontos, sense intervenció de dolç amor.

Text 2. Cosmogonia òrfica. Aristòfanes, Aus 692-697 i 700-702.
El Caos, la Nit, el negre Èrebos i l'ample Tàrtar van existir i encara no hi haviaterra, aire ni cel, quan d’Èrebos al si va posar la Nit d'ales negres, al principi, un ou buit. D'aquest va néixer, passant el temps, Amor, objecte de desig, brillant el tors amb les seves ales, terbolí més ràpid que el vent. Es va unir l'Amor al Caos alat en el Tàrtar vast i negre, i així va donar l'ésser a la nostra raça i la va treure a la llum primer. Que no existien encara immortals: Amor, totsol, va unir els elements més tard i en unir-se van néixer l'Oceà i el Cel, va néixer la Terra amb els déus feliços tots, mai morts. Som els déus més antics, som d'Amor hereus.

Text 3. Cosmogonia ovidiana. Ovidi, Metamorfosi 5-75.
Abans que existís el mar, les terres i el cel que tot ho cobreix, l’aspecte de la natura era el mateix en tot l'univers. És el que ha estat anomenat Caos, una massainforme i desordenada, no res més que un pes inert i una acumulació confusa de les llavors de les coses, encara no estructurades. El Sol encara no il·luminava el món ni Febe1 feia reaparèixer unes noves banyes en cada creixent. Tampoc la terra no es trobava suspesa enmig de l’aire, envoltada per aquest i en equilibri pel seu propi pes, ni Amfitrite2 havia estès els seus braços tot al llarg delslímits de la terra ferma. Allà on hi havia terra, hi havia també mar i aire barrejats, i, d'aquesta manera, la terra no era sòlida, l’aigua era innavegable i l’aire no tenia llum. Cap cos no tenia una forma estable i uns elements eren obstacle per als altres, perquè en un mateix cos els freds lluitaven amb els calents, els humits amb els secs, els tous amb els durs, i els pesants amb els mancats depes. Un déu, o una naturalesa millor, posà fi a aquest desacord. Va deslligar, en efecte, les terres del cel i les aigües de les terres i va separar els cels eteris de l’aire dens. 1 quan va haver destriat aquests elements i els va haver alliberat del cec amuntegament, va assignar un lloc per a cadascun i els va unir amb una pau harmoniosa. La substància ígnia i sense pes de la volta celeste vaprecipitar-se enlaire i va fer-se un lloc en el punt més elevat. L'aire li és el més proper en lleugeresa i en ubicació. La terra, més densa, va arrossegar amb ella els elements de majors proporcions i va fer-se compacta per la seva pròpia gravetat. L’aigua que l'envolta va ocupar la darrera posició i va circumdar el món sòlid. Així, quan aquell déu, fos qui fos, va haver separat l'amalgama iniciali, un cop separada, la va tenir distribuïda en parts, primer de tot va amassar la terra donant-li la forma d’un gran globus, per tal que fos igual per totes bandes. Aleshores va ordenar als mars d'escampar-se i d'inflar-se per la fúria dels vents, i d'envoltar els litorals de la terra, circumdant-la. Va afegir també fonts i enormes aiguamolls i llacs, i va contenir dins marges en declivi el...