Descartes Filosofia II

Miguel Pou Pérez, 2n Batx. B.
RESUM LA FILOSOFIA CARTESIANA
1 Introducció.
1.1 El problema del coneixement al segle XVII: racionalisme i empirisme.
La revolució científica i l’esgotament de les propostes escolàstiques duren a la filosofia a situar en el centre de les seues preocupacions el problema del coneixement. El racionalisme i l’empirisme es diferencien fonamentalment en el mode d’enfocari resoldre la filosofia. El racionalisme, amb Descartes com a màxim exponent, es caracteritza per la raó com a principi per arribar a la veritat, els nostres coneixement verdaders té origen en la raó. Identifiquen el coneixement racional amb el científic, especialment amb les matemàtiques com a model del saber. El mètode de coneixement és la deducció, un raonament que arriba a una conclusiónecessària a partir d’unes proposicions primeres i generals. Les premisses o els axiomes deuen ser certs perquè la deducció siga correcta. Per altra banda, els empiristes, defensen que el nostre coneixement prové dels sentits, açò limita el coneixement, ja que, no pot anar més enllà de la pròpia experiència. Rebutja les idees innates. El mètode de coneixement és la inducció, que parteix de principisuniversals per arribar a particulars.
1.2 Objectiu i punt de partida de la filosofia cartesiana.
L’escepticisme afirma la impossibilitat d’arribar al coneixement vertader ja que la raó és tan feble que la seua naturalesa l’impedeix de fer-ho. El que hem d’intentar aconseguir és la pau interior i abandonar els objectius impossibles, cal que acceptem les lleis de l’Estat i l’autoritat de l’Església.Descartes és tot el contrari però per això influeix l’escepticisme i ell, vol construir un sistema de coneixement que no acceptes res com a vertader si no és evident per si mateix, totalment indubtable. Decideix partir de zero i rebutja tot els autors anterior a ell. La condició bàsica era trobar un mètode per dirigir bé la raó i buscar la veritat , ja que, ell pensa que no arribem al coneixementperquè no emprem bé la raó.
2. Els principis del coneixement humà.
Parteix d’un principi fonamental: el bon sentit o la raó, és naturalment igual en tots els homes.
2.1 Les formes del coneixement humà i el mètode.
La intuïció és com si fos una llum amb enteniment, per mitjà de la qual captem i sense cap dubte les idees simples, clares i evidents o també anomenades naturaleses simples. Desenvolupa elconeixement amb la deducció, una successió ordenada d’evidències com les mateixes idees clares i distintes de les quals parteix.
3. El Mètode: Ideal Matemàtic de Certesa.
Procedeix a elaborar el mètode, ja que, és l’única garantia de veritat i només troba la veritat en les matemàtiques. El que fa que les matemàtiques obtinguen coneixements vertaders és el mètode que utilitza per a aconseguir-losi s’inspira en a lògica. L raó i el saber són únics, per tant ha d’haver un mètode per assolir la saviesa.

3.1 Les quatre regles.
El primer precepte és el de l’evidència, evita la precipitació i la prevenció, dos causes d’errors. Estableix la claredat i la distinció, com les notes característiques de les idees o naturaleses simples i que s’obtenen per mitjà de la intuïció.
El segon precepte ésl’anàlisi o divisió, analitza minuciosament els problemes fins a reduir aquests a les idees simples, clares i distintes, aprehensibles per a la intuïció. A partir d’aquestes idees s’alçarà l’edifici del coneixement.
El tercer precepte és la síntesi, mitjançant la via de deducció, ens desconbreix les naturaleses simples amb les quals cal iniciar la cadena de raonaments.
El quart precepte ésl’enumeració de tot l’anterior.
3.2 El dubte metòdic.
Comença la recerca amb el dubte metòdic, hiperbòlic i exagerat, en el que només dubtant de tot pot arribar a una veritat. No és un escèptic, sols pensa que dubtant s’arriba a una certesa. Dubta de la fiabilitat dels sentits, ja que no pot construir un coneixement si creu en els sentits; dubta de la hipòtesi del somni, o la impossibilitat de...