fgad

nsiderar provisionalment fals tot allò que ens doni el mínim motiu de dubte.
Mitjançant aquesta estratègia, l’autor posarà entre parèntesi sistemàticament totes les
opinionsrebudes, tot el que algun cop ha cregut saber. I ho fa examinant simplement els
principis sobre els quals aquestes opinions se sostenen. Per una banda, la credibilitat als
queAristòtil i els seus seguidors medievals donaven a la informació que ens transmeten
els sentits. Dubtant de la validesa de les dades sensibles Descartes està posant entre
parèntesi tot elsaber antic (episteme), i es qüestiona fins i tot l’existència del món
extern. Per una altra banda, dubta de les matemàtiques, el principi sobre el qual s’està
bastint, en laseva època, la nova ciència. Sembla, doncs, que res del que sap és digne de
confiança, és a dir, cert. Però arribats aquí Descartes s’adona que hi ha una cosa de la
qual no potdubtar, i és del fet mateix que està dubtant. D’aquí la cèlebre màxima
“Penso, aleshores existeixo” (“Cogito ergo sum”). Encara que pugui estar equivocat en
tot allò que pensa, el fetés que està pensant. Descartes arriba d’aquesta manera a una
veritat absolutament certa, una veritat que no es pot posar en dubte. Aquest
descobriment, el “cogito”, serà elprincipi sobre el qual intentarà en endavant reconstruir
tot l’edifici del coneixement. Aquest primer principi li permetrà recuperar la validesa de
les veritats matemàtiques i demostrarl’existència del món extern, però deixarem
aquesta part de la història per a una altra ocasió.
“Jo sóc” és doncs la primera certesa, el fonament ferm que buscàvem. I a la pregunta“què sóc?” només podem respondre: “sóc una cosa que pensa” (“res cogitans”). El
pensament és l’essència del jo, allò que ens defineix a cadascun de nosaltres. Allò que