Fwee

http://www.bib.ub.edu/biblioteques/filosofia-geografia-historia/expos/setmana-tragica/setmana-tragica/
Setmana Tràgica, Setmana Sagnant, Setmana Roja, Setmana Gloriosa, Setmana Revolucionària, Setmana de Dol, són denominacions que es van utilitzar per referir-se a la revolta que va esclatar a Barcelona la darrera setmana de juliol del 1909, però l’apel·latiu que s’ha imposat en el temps és elprimer: la Setmana Tràgica. 
La Setmana Tràgica va ser un fenomen barceloní, malgrat que es van produir accions similars en altres localitats catalanes. Resta en la memòria com un moviment insurreccional de caire popular durant el qual van cremar esglésies en tots el barris de la ciutat, i  per l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, convertit en cap de turc de la revolta; la seva execució – i lade  4 persones més- va exemplificar la intencionalitat de la repressió que va seguir que, per la manera com va transcórrer, evidencià les incapacitats polítiques i els temors d’una societat poruga i espantada.
Sobre la Setmana Tràgica s’ha publicat infinitat de llibres. Són pocs però els que l’analitzen des d’una dimensió historiogràfica, sustentada en la investigació acadèmica iallunyada d’apologies revolucionàries i victimismes; des d’aquesta perspectiva els treballs més importants continuen sent el llibre de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica (1964) i l’estudi de Joan Connelly Ullman La Semana Trágica (1972), ambdós acabats de reeditar. Immediatament, els que la van viure van voler deixar constància del que havia passat, i d’altres s’hi van esplaiar força anys més tard enescriure les seves memòries. Són moltes les anàlisis de militants de partits i organitzacions de tot tipus, bàsicament des del republicanisme, l’anarquisme i el socialisme -protagonistes o no- que ens han arribat, totes condicionades per la implicació personal o de grup. La versió més conservadora dels fets la van donar persones d’església i del catolicisme polític proper al maurisme, que són els que envan transmetre la versió oficial, amb postures que van des de l'integrisme més ferotge a posicions més moderades, en general sense voluntat d’autocrítica.
Els fets que van portar a la Setmana Tràgica van començar com un moviment de protesta i una vaga obrera per l’enviament de tropes al Marroc, que va derivar en un espontani motí anticlerical, incoherent i fora de tot control polític, a partirdel moment en que es va desviar la irritació popular contra l’Església en comptes de fer-ho contra l’Estat. Va durar una setmana: del dilluns 26 de juliol fins el diumenge 1 d’agost del 1909. El dilluns 2 d’agost es tornava a la feina; la revolta s’havia acabat.
La Barcelona escenari dels fets era una ciutat que es debatia entre la modernitat i el conflicte, i que creixia a ritme accelerat.Després d’engolir els pobles del voltant, afrontava reformes urbanístiques transcendentals i es configurava com la gran metròpoli de Catalunya. Era una ciutat burgesa, menestral i proletària amb identitats molt marcades, que feia que convisquessin realitats contrastades. La Barcelona pròspera, opulenta i racionalista de la burgesia i dels intel·lectuals noucentistes, s’oposava a la ciutat proletària,pobra, combativa, associada a les bombes i als conflictes socials, en la que es palpava un permanent ambient revolucionari. Superava el mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren obrers assalariats, la majoria analfabets, que treballaven en condicions molt dures. Políticament, aquells anys eren els de l’emergència del regionalisme possibilista de la Lliga Regionalista i delrepublicanisme radical, amb el discurs populista i revolucionari d’Alejandro Lerroux, que havia arrossegat bona part dels obrers barcelonins. Ambdós però, passats els èxits inicials, maldaven per consagrar-se com les noves forces polítiques hegemòniques. Tot això enmig d’un republicanisme de base més àmplia amb vocació catalanista  i d’esquerra, i d’un obrerisme combatiu, que sota la batuta de...