ghgfhg

I com que la Política se serveix de les altres ciències pràctiques, i com que a més estableix lleis sobre què cal fer i de què cal abstenir-se, el fi d'aquesta ciència englobarà els fins de les altres; d'on es dedueix que el fi de la Política serà el bé pròpiament humà. En efecte, fins i tot si hi ha identitat entre el bé de l'individu i el de la ciutat, amb tot és una tasca manifestament mésimportant i més perfecta la de conèixer i salvaguardar el bé de la ciutat; perquè el bé és segurament una cosa estimable fins per a un individu sol, però és més bell i més diví aplicat a una nació o a ciutats.
ARISTÒTIL. Ètica a Nicòmac.
 
Quan es compara Aristòtil amb el seu mestre Plató es comú fer afirmacions com les següents:
1. Aristòtil va baixar les idees platòniques del cel a la terra.Jo entenc que Aristòtil, , afirma que no hi ha dos móns, el de les Idees i el de les coses, sinó un de sol: el món real, el món dels éssers. Considera que la teoria de les Idees de Plató és inútil i impossible: és inútil, perquè les Idees son una reproducció varia dels objectes sensibles, no ens ajuden a un millor coneixement de les coses i, altrament, no donen raó del moviment ni del canvi;i ésimpossible perquè, si les Idees són les substàncies de les coses, aleshores no poden existir separades d’aquestes. Plató sostenia que la veritable essència de les coses es trobaven fora d'elles, en les Idees immaterials i immutables. .  En definitiva, segons Plató hi ha dos móns, el sensible i el de les idees, i aquest darrer és el real, el més important. Però per Aristòtil només existeix un món,aquest en el que vivim, i pensava que la teoria de Plató no explicava el món, sinó més bé el contrari perquè al duplicar-lo complicava les dificultats per assolir el coneixement.  La realitat substancial aristotèlica és una síntesi dels dos mons platònics.

2. La realitat substancial aristotèlica és una síntesi dels dos mons platònics.

Jo entenc que la substància fa referència a qualsevoltipus d'existència concreta ,allò què és. Aquesta realitat substancial d'Aristòtil constitueix un síntesi dels "mons" platònics ja que, segons Aristòtil, la substància és un compost de matèria i de forma. Aquesta formulació la desenvolupa el filòsof grec a la seva teoria del'Hylemorfisme.
L’idealisme és el corrent de pensament que situa el pensament humà en el fenomen però, segons el tipusd'idealisme, es considera que el noúmen és incognoscible i, per tant, l'home mai no podrà conèixer com són les coses en-si o que el fenomen i el noúmen són idèntics, de tal manera que tot el que pugui concebre la meva intel·ligència en forma d'idea ha de tenir la seva existència extramental . Segons Aristòtil, la realitat -tot el que existeix-, és a dir, qualsevol substància és uncompost de matèria (hylé) ide forma (morphé), un compost inseparable (synolon) i no una"part" de dos mons irreconciliables com a sostenia Plató.





3.Aristòtil donà al coneixement sensorial molt més valor que el que li va donar Plató.


Jo entenc que Plató i Aristòtil van coincidir en una visió més optimista d'assolir un coneixement segur, estable i universal.  Ara bé, malgrat aquesta coincidència, el procéspel qual l'home és capaç d'arribar al coneixement és força diferent segons la concepció de tots dos:

Jo entenc que Aristòtil reivindica el coneixement basat en l'experiència, adoptant així una postura que podem qualificar d’empirisme ( l'empirisme es basa en que totes les nostres idees es formen a partir de l'experiència
sensible ).
Per Aristòtil no hi ha més món que aquest i l'ésser real ésla substància individual, que és un compost de matèria - forma. La forma és la seva essència i aquesta pot ésser objecte de coneixement. Per tant, si volem conèixer, si volem cercar la veritat, hem de partir dels éssers concrets, primer mitjançant la sensació i després mitjançant l'enteniment. Podem parlar de dos tipus de coneixement:
a. Coneixement sensible
b. Coneixement intelectual...