grec

El problema de la Inducció.

També anomenat el «problema de Hume», és la falta de justificació o fonamentació lògica existent en les inferències inductives, o en la inducció, en correspondre aquesta del particular a allò universal, o bé dels fets observats (particulars) ahipòtesi científiques (universals). Aquesta manera d'inferir significa que es produeix un salt lògic o un buit inferencial,pel fet que, a diferència de la deducció, lespremisses de les inferències inductives recolzen la conclusió només d'una manera més o menys probable. L'absència de fonamentació lògica de la inducció va ser estudiada per primera vegada per Hume, amb ocasió de sotmetre crítica el principi de causalitat, base de les nostres creences en les cuestiones de fet. Tal com planteja Hume el problema, podríempreguntar-nos: Com podem saber quelcom sobre fets no observats?
En realitat, tant en la vida pràctica com en la ciència, passem d'allò que s'ha observat al no observat, però quan descrivim les diverses maneres de fer-ho més aviat estem descrivint com hem arribat a tenir una creença sobre quelcom i no les raons en què basem les nostres creences i, per aquest, no queda justificat per què creiem queaquestes creences poden constituir un vertader coneixement. Segons Hume, qualsevol intent de justificar la inducció és ja inductiu, i per aquest és un raonament circular i en això consisteix, precisament, el problema de la inducció. No obstant això, des del punt de vista psicològic, és difícil no admetre que l'èxit d'alguna creença obtinguda per inducció en el passat reforça la nostra confiança enl'èxit d'aquesta mateixa creença en el futur.

HIST. Per a Aristòtil, la inducció (epagogé) és un procediment intel·lectual que porta dels casos particulars a allò universal, i que ell descriu com un dipòsit deexperiències repetides que es dipositen a la ment a mesura que es coneix el particular fins que aquesta queda preparada per comprendre el universal. La descriu, per tant, com unapreparació psicològica que disposa a la ment a intuir els primers principis, que són, ells sí, fonament del saber demostratiu que, fonamentalment, és de caràcter deductiu. Aristòtil parla preferentment de lainducció completa, que consisteix en un sil·logisme que té en la seva premissa menor l'enumeració completa de tots els casos d'una classe finita (veure exemple), però que no és una altra cosa que larepetició tautològica dels casos observats. Elsepicuris, en oposició als estoics -en l'època hel·lenística de la filosofia-, van acceptar el valor de la inducció, distingint entre inducció completa i incompleta.

Francis Bacon és el primer autor que estudia de forma sistemàtica la inducció i, en contra d'Aristòtil, accepta només l'interès i el valor de la inducció incompleta, anomenada per aquestaraó baconiana, tractant a la completa de «simple enumeració de casos». El valor d'aquella resideix en la possibilitat de captar, a través de procediments inductius, la forma dels objectes de la natura, o la sevaconstitució oculta, és a dir, la seva substància, cosa que Aristòtil reservava al coneixement demostratiu, o sil·logisme. Per això, amb el seu Novum organum(1620), o nova lògica, vaintentar instaurar un mètode científic inductiu que millorés o superés la simple enumeració aristotèlica de casos, construint taules de presència, absència i graus. S'inicia així, en la història, el mètode empirista de fer ciència, que consisteix bàsicament a interpel·lar a la natura per descobrir en ella quins són les dades rellevants per a l'explicació d'un fenomen. Amb l'aparició de la ciènciamoderna, durant el s. XVII, es desenvolupa el mètode experimental d'investigació científica per obra dels grans científics, Galileu i Newton, sobretot. No obstant això, el mètode científic d'aquesta època no es basa en un simple inductivisme de tipus baconià, sinó que sembla adoptar diverses variants pròpies de l'anomenat mètode hipoteticodeductiu de fer ciència. Newton, al terreny de la investigació...