introduccion antropologia

Per començar tingueu present que tots els éssers humans troben múltiples oportunitats per emprar el plural com un indicatiu que són conscients que cadascú contínua sempre en altres dels que d'una manera o un altre depèn per existir i per sobreviure, però també per pensar-se com existent. La primera persona -nosaltres- indica adscripció a un conjunt amb el qual es comparteixen característiques,que poden ser relatives a interessos, conviccions, gustos, origen, gènere, parentiu, proximitat ..., el que inevitablement implica que ningú té un únic "nosaltres", sinó que per força pot definir aquesta adhesió en funció de retallades circumstancials i dels imperatius de cada situació en què es veu involucrat. El “vosaltres” i els “ells” s'estableix per al.ludir a aquells que no sent “nosaltres”ens permeten reconèixer com a tals, ja que qualsevol adscripció a un grup, del tipus que sigui, només pot establir-se a partir d'un contrast o oposició. Cal afegir que no sempre es pot decidir a que “nosaltres” s'adhereix cadascú. De vegades aquest “nosaltres” es resulta del “ells” o “vosaltres” que ens adjudiquin altres, fins i tot contra sense que ho sàpiguen i contra la nostra voluntat, en lamesura que resulta d’una depreciació o menyspreu i correspon a un grup humà considerat indesitjable o maleït , tal com passa com a conseqüència dels processos d'estigmatització.

Les identitats col.lectives mitjançant les quals organitzem significativament la totalitat d'éssers humans amb els que tenim relació, i de la relació amb els quals resultem, poden ser de molts tipus i sempre han de serreconeguts, en última instància, com a conseqüència d'un pensament que només es pot exercir-se generant talls i separacions, dels quals resulta una distribució d'unitats discretes cadascuna de les quals només pot existir no en, sinó com la relació amb d’altres. Aquestes unitats discretes poden tenir diferents fonaments que ens porten a considerar-nos partícips d'una classe social, d'un credoreligiós, d'una associació civil, d'una família, d'una ideologia política, d'una preferència estètica, esportiva o sexual, d'un signe zodiacal ... En tots els casos, els continguts presumptament substantius que permetin justificar la diferenciació entre unes unitats i altres seran sempre, en efecte, contingents, en el sentit que poden completar o fins i tot suplantar la seva base objectiva amb tot tipusde trets que, en contra del que pogués semblar, no són l'origen de la seva singularitat, sinó el resultat de la necessitat que tenen de singularitzar per ser reconegudes. En altres paraules, i com no em canso de repetir a classe, és la diferenciació el que produeix la diferència, i no a l'inrevés. No ens diferenciem o som diferenciats perquè som diferents, sinó que som diferents precisament perquèens diferenciem o ens diferencien.

Aquest principi hauria de ser reconegut com a fonamental per tal de comprendre les dinàmiques associades a les adscripcions que es presenten com ètniques o nacionals, a les que se suposen sempre uns determinats trets diferencials de base cultural, és a dir relatius a maneres de ser, fer, pensar , parlar, etc. Les discussions suscitades en el seminari queorganitzés Jean-Marie Benoist a mitjans dels 70 –recollides a C. Lévi-Strauss, La identidad, Petrel; us en vaig llegir un paràgraf de les conclusions a classe– van tenir la virtut de deslegitimar en gran manera les pretensions de substantivitzar el concepte d'identitat, atorgant-li la possibilitat de donar-se com a conjunt de fets objectivables, més enllà del seu valor real com incert nus entreinstàncies, irreals i introbables en si mateixos i per separat. L'escola nòrdica de Frederik Barth va sostenir en aquell moment que la diferenciació ètnica era més el resultat, en forma de categoria adscriptiva, de la interacció d'un grup humà amb altres, que una instància immanent dotada de continguts objectivables. Us enviaré el pròleg de Barth per al llibre Los grupos étnicos y sus fronteras (FCE)....