jehe

L'altra cara de les persones

Em llevo i vaig a esmorzar unes torrades amb melmelada i un got de llet. Vaig al bany i em miro al mirall. Què hi veig? Estic trista. Des del dia que en Marc em va trencar el cor, no sóc jo. Per què l'amor és tan complicat? Començo a plorar. Quanta aigua vessada inútilment per un amor que ja no té cap valor.
El Marc ha sigut el primer petó, el primer somriureamb il·lusió, l'únic capaç de poder fer-me aixecar al matí amb ganes d'anar a l'institut i de sentir l'enyorament d'una persona en tal sols uns passos més lluny d'aquesta. És i serà el meu amor d'adolescent.
Però tot això ha tingut el seu punt final, el nostre conte ja no té més història i és hora de passar de pàgina, de capítol i de llibre. No ho vull acceptar, però potser és l'única solució perpoder seguir endavant amb un somriure. Aquest sentiment d'impotència i d'obsessió és donat per l'etapa en la que estic? No m'agrada ser tan jove. Em fa l'efecte que els adults no es compliquen tant, poden canviar de sentiments tan ràpid que em quedo sorpresa. Tant de bo el temps passés tan ràpid com els segons... «Em vull fer gran!», penso.
—Anna fas tard a classe! Afanya't.— em crida la mare.Amb les presses no me n'adono, rellisco amb una tovallola del terra i caic. —Au! Quin mal m'he fet!— crido mentre m'agafo el cap de dolor.
Intento no pensar en el cop i vaig a l'institut, sense ganes, enfadada amb mi mateixa per com he començat el dia. Vull que passi ràpid i oblidar-me de tot.
Arribo a casa i el primer que faig és posar-me dins el llit. He vist el Marc i no he pogutevitar posar-me a plorar. Per què l'amor sembla tan dolç en aparença? Si alguna vegada va ser ell mateix, amb els seus sospirs, ara ha canviat tot... Però m'he adonat que aquest sentiment no habita al cor, sinó als ulls dels joves.
Encara em fa mal el cap i sento coses estranyes dins meu... Imatges, pensaments i sensacions gravades en els meus ulls passen ràpid sense saber què m'està passant.Prefereixo anar a dormir i no pensar-hi més, demà serà un altre dia.
Al tancar els ulls, em visualitzo i veig una persona amb el meu cos però amb una cara diferent... Qui sóc? Em miro i no em veig. Tot i això, com em puc reconèixer? M'hi fixo i sóc una dona vella, d'uns seixanta anys que està sola, sense ningú amb qui passar la resta dels dies de la meva vida. Però, sóc jo de veritat? O sol és unail·lusió que ha creat la meva ment? Estic en un somni? No paro de fer-me preguntes sense resposta i l'única solució és esperar per poder saber què m'està passant.
Obro els ulls i, per sort, ja és de dia, tot ha sigut un somni i comença un nou repte... Qui sap quina aventura m'espera avui? Em vesteixo, esmorzo i vaig al lavabo a pentinar-me, però... què és això? «M'han sortit cabells blancs!», penso.—És impossible! Si tinc setze anys! — crido amb un to de sorpresa i alhora de por.
Un, dos, tres... compto tots els cabells blancs que tinc i n'hi ha justament setze. Em miro i no sé què fer. Em pregunto, per què tinc setze cabells blancs? I el més important, com m'han sortit? Començo a preocupar-me i a pensar si realment el somni volia dir-me algo però no vull acceptar el que m'està passant.I si tot te relació? Tinc por, por de no sentir-me jo, de tenir mil preguntes i no saber cap resposta, por de sentir-me sola i sobretot... por de no saber què m'està passant.
Decideixo amagar aquest problema fins que no trobi la solució, els següents dies me'ls passaré al llit "malalta", necessito reposar i no pensar en res. Em sento impotent, però... Oh! El desig que vaig demanar! És això! Nopot ser... De debò és possible? M'estic fent gran més ràpid?
Intento no pensar en aquesta possibilitat, no sé que pensar i deixo passar el temps sense acceptar la realitat. Als dos dies em miro al mirall i vec una dona, la qual té tota una vida per endavant i un camí que seguir, ple d'il·lusions i aventures en el que em vull endinsar per poder descobrir nous mons. Més igual deixar aquesta vida...