La cuina de l'escriptura

1. INTRODUCCIÓ
La cuina de l’escriptura és un manual per a aprendre a redactar que ajuda a les persones que hagin d’escriure. A més les fa aprendre a ser més eficaços, clars o encantadors amb la ploma; a aconseguir millor els seus porpòsits i, alhora, a agradar al lector. Però no hi ha gramàtica ni ortografia. Tampocexplica les parts d’una carta ni d’un comentari de text.
Al llibre s’exposen els rudiments elementals de l’escriptura, vàlids per a tota mena de textos i d’àmbits. Profitosa tant pels escolars, com pels professionals, els periodistes, científics, tècnics o ciutadans que ens agrada llegar i escriure.
Hi han moltísimes metàfores al llibre i la primera de totes relaciona l’escriptura amb unacuina. Per a l’autor, els escriptors fan el mateix que els cuiners. Feineguen damunt del paper com els cuiners a la cuina: netegen la vianda de les idees¬¬¬¬ i l’assaonen amb una mica de pebre retòric, sofregixen les frases i les adornen amb tipografía variada.¬¬¬


2. LLIÇÒ MAGISTRAL
Després de la introducció, l’autor comença el llibre amb una lliçò magistral sobre la recerca més importanten redacció. Exposa la doctrina bàsica sobre la paraula, la frase, el paràgraf, la puntuació, etc. i s’hi ensenyen les operacions bàsiques de pre-escriure, escriure i rescriure; amb recursos, trucs, tendències, i procediments de redacció.
Primer, respassa algunes de les investigacions més importants del segle XX sobre redacció, amb noms i cognoms, les quals són l’origen de bona part del queexposa al llibre a continuació. Després fa una distinció entre llegibilitat tipogràfica i llegibilitat lingüística. Es centra en aquesta última que tracta d’aspectes estrictament verbals, com la selecció lèxica o la llargària de la frase. A més, cita criteris per mesurar la llegibilitat com l’extensió del mot, el vocabulari bàsic, l’extensió de l’oració i el grau d’interés i concreció.
Acontinuació, ens parla del llenguatge planer que es tracta d’un llenguatge que tots puguem entendre. Finalment, també fa referència als procesos de composició que comprenen tot el que pensa, fa i escriu un autor des que es planteja produir un text fins que n’acaba la versió definitiva.


3. DEL QUE S’HA DE SABER PER ESCRIURE BÉ; DE LES GANES PER FER-HO; DEL QUE ES POT ESCRIURE; DE L’EQUIPAMENTIMPRESCINDIBLE PER A L’ESCRIPTURA I D’ALGUNES COSES
El capítol comença amb una reflexió sobre l’escola. Aquesta considera el més important de tot la gramàtica i pot ser per això hem deixat oblidat altres coses molt importants també com: la claredat d’idees, l’estructura, el to, el registre, etc. I hem arribat a tenir una imatge parcial, i també falsa, de la redacció.
L’autor explica que lesactituds són l’arrel de l’aprenentatge i de l’escriptura, i el condicionen fins a límits insospitats. Seguidament, cita els tipus d’escriptura que existeixen: personal, funcional, creativa, expositiva, persuasiva.
A continuación, l’autor ens narra la seua experiència de com l’ajudat escriure al llarg de la seua vida, recordant quan anava a l’escola, a la universitat...
Després, parla del’equiment per a l’escriptura i ens informa de l’impacte de la informàtica en els hàbits de l’escriptor, que és totalment positiu perquè descarreguen l’autor de les feines més feixugues de l’escriputra (copiar, corregir o esborrar) i perquè es pot escriure gairebé a la mateixa velocitat que es pensa.
Més endavant, ens conta que els escriptors més eminents també cometen incorreccions i tambétenen llacunes. A més a més, els professionals tenen sempre la taula parada amb l’ordinador, els diccionaris de llengua, de sinònims, la gramàtica, etc.
Abans d’acabar el capítol, ens parla d’una escriptura respectuosa, dient que hi ha que eliminar els sexisme (en compte de dir escriptor, dir escriptor i escriptora) i cal ser respectuós també amb altres races, dialèctes, minories, etc....