Les dones madures que envolten la cort cavalleresca d'en Tirant

LES DONES MADURES QUE ENVOLTEN LA CORT
CAVALLERESCA D’EN TIRANT

La misogínia i la idealització de la dona són dos aspectes que han caracteritzat tradicionalment la literatura tardomedieval catalana, els personatges femenins han reflectit al llarg dels segles XIV i XV un estoc limitat d’estereotips que, en termes morals, han estatcatalogats com a “bons” –dignes de venerar- o “dolents” i menystinguts. Martorell, en el Tirant, no s’escapa a aquesta tradició idealitzant i a la vegada misògina de la dona, si bé la princesa Carmesina representa l’ideal de virtut i bellesa que fa elogi de la saviesa, en el capítol 283 de la “Ficció de la Viuda” es deixa entreveure un malpensar d’en Tirant respecte de la virtut de l’estimada per laseva “condició femenil”.
El paper de la dona com a cuidadora de la salut, com a propietat o premi de l’home, o bé, com a objecte bell i decoratiu formen part d’aquestes idees misògines prototípiques. Fins i tot en boca de les dones l’autor transmet el discurs més antifeminista de l’obra, Estefania al·ludirà a tres qualitats pròpies de la naturalesa de les dones: la cobdícia, la gelosia i laluxúria (Martorell, 1982: 407) la qual cosa fa molt difícil practicar la fidelitat, màxima virtut femenina. També Plaerdemavida argumentarà que les dones accentuen els seus defectes perquè no atenen a comportaments savis “com lo llinatge femení sia dèbil e de poca constància” (Martorell, 1982: 995).

Val a dir però que, molts dels valors socials de l’època tardomedieval a què fan referència elspersonatges entren en contradicció quan esdevenen motiu d’actuació per part d’alguns d’ells. Dos clars exemples de personatges “actius”, amb personalitat pròpia i destacada són les heroïnes “madures” de la cort de Constantinopla, l’Emperadriu i la Viuda Reposada, uns personatges de carn i ossos que actuaran amb major iniciativa perquè són lliures per a moure’s dins de la cort, manifestant desimboltamentles seves passions i inclinacions. Carles Miralles (1993: 486) exposa d’una manera simbòlica quins són els dominis propis d’ambdós sexes, els àmbits d’actuació que pertoquen a cada gènere: l’home domina l’exterior, l’àmbit públic dels torneigs, les guerres i els viatges a terres llunyanes fora de la fortalesa; la dona en canvi, viu, es mou i domina l’àmbit privat, els afers interiors de palau itambé de l’amor; quan els homes retornen a l’àmbit interior i privat del castell, elles prenen les regnes i la iniciativa i, subtilment, determinen el comportament masculí. És significatiu com Tirant, un cavaller estranger vingut de terres llunyanes, interromp a la cort, un cavaller ple de virtuts, jove, ben plantat i ardit és certament irresistible a qualsevol dona de qualsevol edat.

Les dues“maduretes” també se sentiran atretes per l’heroi, l’Emperadriu no dubtarà en manifestar a Tirant els seus impulsos amorosos retinguts, fent palès el desig de haver-lo conegut de més jove quan era sol·licitada per altres pretendents. La Viuda Reposada embogirà de desig per Tirant, una atracció fatal libidinosa i malaltissa no corresposta i de conseqüències tràgiques.

Seguint Xavier Renedo (1989)en el Tirant lo Blanc s’hi fa referència a un tipus de discurs sobre l’amor de caire profà que ja circulava per Europa a l’Edat Mitjana, i que distingia entre “l’amor cortès” propi de la noblesa i basat en la fidelitat, a d’altre de diferent “el grosser”. Del primer ens parla Estefania i distingeix tres tipus: una amor virtuosa (la dama estima al cavaller que l’honora amb accions cavalleresqueso militars), l’amor profitosa (quan se’n treu un profit material) i una amor viciosa (directament cap al plaer sexual). Les nostres grans dames s’advocaran “viciosament” per la tercera opció, la luxuriosa, a la recerca de consumar el coit.

El personatge de l’Emperadriu pren protagonisme singular per les seves relacions amoroses, altrament dites “incestuoses” amb Hipòlit, el jove patge...