Ljkhlkjklj

Ja hem arribat a la casa. És gegant i preciosa, ja sé on és la meva habitació, així que vaig a desfer la maleta i instal·lar-me. Fins i tot tinc un lavabo per mi sola, tot això és genial.
L’horari que faré serà pels matins de nou a tres quarts d’una, a aquella hora haurem d’haver dinat ja, i després tota la tarda lliure. S’ha de dir que a les cinc ja tanquen tots els comerços, però ja està bé.I tres cops a la setmana hauré d’anar a una acadèmia d’anglès per reforçar.
Ja porto una setmana aquí , i la veritat és que la família Hayes m’està tractant molt bé. Al pare no el veig molt, i quan hi és no em dirigeix molt la paraula, puja a dalt amb Christine i de tant en tant alcen una mica el to de veu. Cuidar els nens està molt bé, són encantadors de veritat. Però aquí hi ha alguna cosa queno m’acaba de fer el pes, i encara no sé què és. Suposo que encara no m’he adaptat del tot, i per això em sento d’aquesta manera.
Estic super espantada. Avui els nens estaven una mica nerviosos, feia un sol que et fa somriure d’orella a orella, i m’ha costat bastant controlar-los. Han entrat al despatx del John , i els he hagut de fotre fora ràpidament. Es veu que han acabat pintant algundocument del pare, bastant important, i estan rebent un càstig i uns crits per part del pare que em costa una mica entendre. Però jo no vull molestar, així que m’aparto d’aquests crits escandalosos i vaig a veure a Christine, que està a l’habitació.
Me la trobo pintant-se amb pintura de cara el braç. M’acosto i li pregunto no sé com, què li ha passat, per què s’està pintant el braç. I m’adono que téun impressionant morat a prop de la mà. Però ella, treu un somriure i m’explica que fa pocs dies es va caure, i així se’l va fer. Així que em fa fora de l’habitació ràpid i corrents. Però just quan estem tenint aquesta conversa i estic a punt de marxar, el pare entra a l’habitació, i em tanca la porta als morros. De cop es comencen a sentir crits dels dos, i cops, de veritat que el pare s’estàpassant molt.
Ja és fosc, i tots tenim gana. La mare no ha tornat a sortir de l’habitació, i el pare ha marxat al despatx fotent cops a tot arreu. Intento avisar-la que ja és hora, però la seva habitació està tancada amb pany, i no ho aconsegueixo. Crec que avui hauré de fer jo el sopar...
Ja passen tres dies de la baralla domèstica que va haver a la casa. Sembla que l’ambient carregat de fa dosdies hagi desaparegut. Però no és així, cada dia, quan el pare arriba, puja a dalt amb la Christine, a parlar , més ben dit, a cridar-se i tenir converses bastant...No sé com dir-ho, però jo ho passo bastant malament. Ara mateix, n’estan tenint una. Se senten cops, i fa una mica d’esgarrifança, així que per no escoltar, vaig amb els nens a veure la televisió i menjar crispetes. Així intento evitaruna mica el tema... Però quan el pare baixa al despatx com cada dia, em dirigeixo a ella ràpidament per saber si està bé. Li he agafat molt de carinyo, i no m’agrada veure com dos persones amb les que estic passant una experiència única ho passen malament. Ella és al lavabo, i la seva habitació està oberta, em dirigeixo allà, i quan entro veig unes gotes de sang als coixins del llit. Esticalucinant molt. I llavors, la mare ve, i em veu sentada a la cadira. Té el nas molt vermell, i un pòmul morat. Pels braços té la marca d’unes mans grans d’home, que no cal ni pensar de qui són. Ella nega tot el que li estic dient, i em fa fora de l’habitació altre cop amb un somriure forçat.
Cada dia que passa, tenen la mateixa baralla. Jo ara mateix no puc més. Ja sé que l’experiència fora de casaestà sent única, però dolenta dins de casa dels Hayes. No sé si aquestes baralles només les estan tenint ara que estic jo a casa, però és que és impossible aguantar-les.
Ja fa una setmana sencera que estan així, la mare cada vegada surt menys de la seva habitació, i quan ho fa no hi ha ningú voltant. Els nens estan bastant alterats per tot això què està passant, i no m’agrada. I altre cop!...